Els pescadors de perles és una òpera dividida en tres actes, amb música de Georges Bizet, i llibret en francès d’Eugène Cormon i Michael Carré. L’estrena va ser el 30 de setembre de 1863 al Théâtre-Lyrique de París, per tant fa 160 anys. I a Catalunya va poder veure’s per primer cop al Gran teatre del Liceu, un 29 d’octubre de 1887.
A dia d’avui dia es considerada que Els pescadors de perles és la primera òpera important de Georges Bizet, que va escriure-la quan encara no tenia ni tan sols 25 anys.
L’òpera, d’ambientació exòtica, va ser un encàrrec de Léon Carvalho, director del Théâtre Lyrique de París. A l’estrena va aconseguir un discret èxit de públic, i una freda acollida per una part de la crítica, tot i que a favor del jove compositor van trobar-se les autoritzades veus de Ludovic Halévy i d’Hector Berlioz, que va considerar que hi havia «una quantitat considerable de peces musicals belles i expressives, plenes de vigor i ric colorit».
No obstant això, rendits admiradors de l’obra mestra de Bizet, Carmen, com ara Hans von Bülow i Nietzsche van menysprear aquesta primerenca obra del compositor francès: el primer la va titllar d’«opereta tràgica» i el segon no va suportar la representació completa de l’obra, fugint en acabar el primer acte. El mateix Bizet considerava Els pescadors de perles molt inferior a La jolie fille de Perth, composta tres anys després.
L’estrena va ser el mes de setembre de l’any 1863, i va mantenir-se als escenaris fins a les darreries de novembre, i es van realitzar un total de 18 representacions, i després va desaparèixer dels teatres francesos. El mateix compositor va fer algunes modificacions a la partitura, però mai més va tenir l’oportunitat de tornar a veure l’òpera al damunt de l’escenari.
No va ser fins el 21 d’abril de 1893 que va tornar a ser reposada, aquesta vegada a l’Opéra-Comique de París, durant l’Exposició Universal de la ciutat, presentada en italià per l’editor Sonzogno en una traducció d’Angelo Zanardini i amb el final modificat.
S’hi poden trobar moments musicals en què es reconeix la genuïna inspiració dramàtica de Bizet, tan valorada a Carmen.
La peça més cèlebre de l’òpera és la romança del tenor “Je crois entendre encore”, que s’ha mantingut en el repertori dels més grans tenors lírico-lleugers. No obstant això, amb el pas del temps, Les Pêcheurs de perles ha conegut una plena rehabilitació i actualment pot ser considerada una peça de repertori, cantada tant en francès com en italià. L’obra pateix per les limitacions del llibret, més aviat inconnex, però la partitura gaudeix de la suau expressivitat, elegant i sensual del millor Bizet, i està orquestrada magistralment.
