Il tabarro és una òpera en tan sols un acte amb música de G. Puccini, i llibret en italià de Giuseppe Adami, basat en La houppelande de Didier Gold. Va presentar-se juntament a Suor Angelica i Gianni Schicchi, va ser el 14 de desembre de 1918 a la Metropolitan Opera House de Nova York, en un cicle de tres títols que coneixem com Il trittico. Al Liceu es va estrenar el 21 de desembre de 1948, i ara hi torna del 27 de novembre al 15 de desembre.
Tot i el poc èxit inicial del títol, amb el transcurs del temps, Il tabarro, tot i no ser una de les òperes més populars de Puccini, s’ha guanyat un lloc de respecte entre el catàleg puccinià. La intencionada absència de melodies fàcils i enganxoses es compensa amb una extrema densitat dramàtica i musical.
Des del punt de vista dramàtic, Il tabarro sembla retre un inesperat i tardà homenatge a l’òpera verista.
L’acció es desenvolupa als baixos fons de París, en la ribera del Sena, entre estibadors i dones de mala vida. Dues dècades abans, en el moment de màxima fortuna del melodrama verista, Puccini havia evitat caure en aquesta moda, renunciant a posar música a La lupa de Giovanni Verga.
La més fosca de les òperes de Puccini està amerada de la idea del pas del temps, encarnada metafòricament en l’hora del capvespre, en l’estació de la tardor i, sobretot, en el lent, inexorable pas del riu, entorn del qual es desenvolupa l’acció que ara coneixerem.
