Gaetano Donizetti
Gaetano Donizetti

Don Pasquale és una òpera còmica dividida en tres actes, amb música de Gaetano Donizetti, i llibret en italià escrit pel mateix compositor amb Giovanni Ruffini, tot i que basat en el llibret d’Angelo Anelli per l’òpera Marcantonio de Stefano Pavesi (1810). L’estrena va ser el 3 de gener de 1843 al teatre Italien de París, mentre que al Liceu (i a Catalunya) hi va arribar per primer cop el 19 de gener de 1848. Ara pot veure’s de nou, del 21 de setembre al 9 d’octubre, essent la primera òpera de la temporada 2022/23, amb un repartiment de luxe encapçalat per veus catalanes com les de Sara Blanch, Serena Sáenz o Carles Pachón, entre d’altres.

Donizetti era conscient que els grans canvis dramàtics dels últims anys van fer que un sector important del públic rebutgés les novetats líriques i aspirés a gaudir de comèdies de l’antic estil rossinià, ja que bona part d’aquestes encara eren ben presents al repertori del moment. És per això que Donizetti va escriure aquesta òpera, amb la voluntat d’acontentar aquest ventall de públic.

De fet, els seus personatges còmics connecten amb els de la Comèdia de l’Art, ja que juguen a l’embolic, la simulació i les disfresses, incorpora el tema de l’amor del vell cap a una jove, ridiculitzant la inflamada passió del pobre ancià, contraposat a l’amor dels joves, socialment més legítim; mostra també la crueltat de l’engany, del càstig i la burla.

Don Pasquale és un Pantaelone, Ernesto un enamorat i Norina una astuta Colombina, mentre que el doctor Malatesta seria com un dels servents de la Comèdia, de vegades estúpids o maldestres, però altres astuts o insolents.

Seguint els dictats estilístics del belcantisme, la línia vocal dels personatges està molt cuidada, alhora que els efectes de conjunt es troben reforçats. El cant és el gran protagonista, exigint al cantant una gran agilitat vocal, exactitud en l’afinació, llarg fraseig i brillant virtuosisme. En l’obra trobem els elements definitoris de l’òpera d’aquest estil: cavatines, serenates, nocturns, duos, tercets i els concertants o escenes de conjunt que tanquen els actes, a més de les àries i els recitatius acompanyats d’orquestra, el que fa la transició entre les parts líriques i les narratives més fluïda i contribueix a que l’acció avanci més ràpidament, ja que els tres elements (inclòs el concertant) es reparteixen la tasca d’avançar en l’acció, no com en l’òpera anterior, en què ho feia només el recitatiu.

 

Share →

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.