Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez a “La donna del lago”

La donna del lago és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en italià de Leone Andrea Tottola; tot i que basat en el poema de Sir Walter Scott titulat The lady of the Lake (1810). Van estrenar-la al teatre San Carlo de Nàpols, el 24 de setembre de 1819. A Catalunya va estrenar-se al teatre de la Santa Creu de Barcelona, el 17 de maig de 1823.

Encara que extreta del poema de Sir Walter Scott, The lady of the lake, i convertida en òpera exòtica gràcies a la situació dels personatges al voltant d’un solitari llac de les muntanyes d’Escòcia, el cert és que el contingut literari d’aquesta òpera és molt pobre, i es redueix a un esquema similar al que trobem a la també rossiniana Tancredi, i tornem a trobar-nos amb un esquema similar a Maometto II i les seves versions posteriors. És a dir, la protagonista femenina es veu obligada pel seu pare a casar-se amb un guerrer rellevant, en contra dels seus sentiments.

No va ser Rossini l’únic que va interessar-se pel poema de Walter Scott, sobretot pel caràcter insòlit de l’ambient escocès: Schubert va dedicar tres lieder a fragments del poema amb el nom de Ellens gesange, la tercera de les quals és el famós “Ave Maria”, que no deixa de ser una invocació religiosa d’Ellen. És a dir, de la protagonista d’aquesta història.

L’obra de Rossini estableix un ajustat llaç d’unió entre el Barroc i el Romanticisme. Va obrir el camí que després transitaria Bellini i Donizetti, abans que aquests encomanessin el testimoni de l’òpera italiana a Verdi. A més, en la seva etapa francesa, Rossini va modernitzar la tragèdia lírica francesa i va establir les bases de la grand-opéra.

El 1819 presenta a Nàpols La donna del lago, tema extret de la ploma de Walter Scott, l’escriptor romàntic per excel·lència, anunciant així la nova estètica que s’apoderarà de la música occidental: el Romanticisme. En aquest sentit, és simptomàtica la cançó amb la que Elena apareix en escena. La melodia “O mattutini albori” és d’essència romàntica, reapareixent com una espècie de leitmotiv abans de temps en successius moments de la partitura. Igualment, les trompes i les arpes evocant la natura escocesa, teló de fons de la història, hi aporten un clima inequívocament romàntic.

 

Share →

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *