Julia Lezhneva
Julia Lezhneva

Ottone in villa és una òpera dividida en tres actes amb música d’Antonio Vivaldi i llibret en italià de Domenico Lalli, tot i que basat en la Messalina de Francesco Maria Piccioli. Van estrenar-la al Teatro delle Garzerie de Vicenza el 17 de maig de 1713.

Antonio Vivaldi va ser un compositor i violinista venecià. Fill d’un modest violinista, va estudiar carrera eclesiàstica per a poder accedir als estudis musicals. Quan va ser ordenat sacerdot l’any 1703, va obtenir el permís per a no haver d’exercir com a tal i dedicar-se a la didàctica de la música a l’orfenat anomenat Ospedale della Pietà, de Venècia, on tenia a més de cent alumnes que tocaven quasi tots els instruments musicals de l’època. A aquest conjunt va dedicar un gran nombre de peces musicals, especialment concerts.

Als trenta-cinc anys d’edat, i estimulat per les òperes de model napolità que arribaven a Venècia, va dedicar-se a conèixer el gènere teatral. La seva primera òpera va ser Ottone in villa, de l’any 1713; es tracta encara d’una obra de poca envergadura, i va ser estrenada a un petit teatre de Vicenza, potser per evitar la fama negativa d’un possible fracàs. Però l’òpera va ser un gran èxit i Vivaldi va iniciar una carrera en la que se li atribueixen com a mínim quaranta-cinc òperes, tot i que hi ha fonts que asseguren que són més.

Ottone in villa és una òpera de petites dimensions, tan sols són necessaris cinc cantants, i no els vuit de la Messalina original; no hi ha cor, de fet el cor final és interpretat pels propis cantants -cosa que, d’altra banda, no era tan estrany a les òperes italianes de l’època-, sense elaborats efectes escènics i amb una orquestra més aviat modesta.

En el repartiment de l’estrena trobem que el paper de Caio Silio va ser encomanat a un castrat, Bartolomeo Bartoli, mentre que el d’Ottone va ser per a una contralt, Diana Vico. Això no era cap sorpresa per al públic de l’època, que estava més que acostumat a les ambigüitats sexuals al damunt de l’escenari.

Pel que fa a la forma, aquesta és la típica de l’òpera barroca italiana, encapçalada per una simfonia en tres moviments (allegro-larghetto-allegro) a la que segueix una alternança de recitatius que fan avançar l’acció, i àries en les que normalment es reflexiona sobre el que acaba de succeir.

 

Share →

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.