Ewa Podleś
Ewa Podleś

Tancredi és una òpera dividida en dos actes amb música de Gioacchino Rossini i amb llibret en italià de Gaetano Rossi, tot i que basat en l’obra de VoltaireTancrède (1759). L’estrena va ser a Venècia, al Teatro La Fenice el 6 de febrer de 1813. A Catalunya va estrenar-se al Teatre de la Santa Creu, el 5 de maig de 1817, mentre que al Liceu es representaria per primer cop molts anys més tard, el 4 de maig de 1989.

Malgrat que Rossini primer la va compondre amb un final feliç, finalment li va donar un final tràgic per emular el Tancredi original de Voltaire.

Tancredi, un melodrama heroic, és la primera obra important de Rossini i, juntament amb L’italiana in Algeri, que és del mateix any 1813, va esdevenir molt cèlebre i va fer molt famós al compositor de Pésaro, que només tenia 21 anys en aquell moment. L’obra va tenir una llarga i brillant carrera a Europa i va ser, pels teatres alemanys, el punt de partida d’una invasió de l’òpera italiana contra la qual es revoltarien Weber i posteriorment Wagner.

Al llarg de tota una època, Europa va tenir com a ídol musical Rossini. Fins i tot Beethoven, per tal d’atraure més l’atenció del públic, quan es va estrenar la Novena simfonia a Viena, va fer que s’interpretés, a més de la seva simfonia, una ària de Tancredi.

La partitura inclou importants innovacions: per una part, els concertants són més freqüents i duren més que en l’òpera seriosa heretada del segle XVIII; per una altra, Rossini substitueix l’aridesa del recitatiu secco (sense quasi acompanyament musical) per recitatius més curts en els que l’orquestra dona suport a la veu i es barreja amb ella: fa ressaltar en particular el paper dels instruments de vent que realcen la línia vocal.

Sobretot, el geni melòdic del músic, subratlla el lloc predominant del cant que, de sobte, es transforma en el mode d’expressió musical més natural i profund. La cèlebre ària cavatina “Di tanti palpiti” cantada per Tancredi en el primer acte de l’obra n’és un bon exemple.

Amb tot, aquesta òpera li va comportar més problemes dels que s’esperava. Quan va estrenar-se a Venècia (1813), Rossini va trobar-se amb el rebuig, per part de quasi de tot el públic, del final tràgic que contenia, ja que així l’havia previst, al tractar-se d’un “melodramma eroico”. Obligat pel criteri majoritari del públic, Rossini va haver de canviar aquesta tragèdia final, per una escena de reconciliació i felicitat general. Però, finalment, va prevaldre la primera idea, i Rossini va tornar a modificar el final: Tancredi finalment mor, però coneixent la innocència d’Amenaide.

Malgrat que tots aquests canvis i discussions van acabar afectant l’òpera, Tancredi va dur a la fama a Rossini. Stendhal narra l’anècdota, segurament molt exagerada, de que cansat un jutge venecià, d’escoltar repetidament la cabaletta de Tancredi (“Di tanti palpiti”), va prohibir als que esperaven el seu torn, a cantar l’esmentada peça. 

 

Share →

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.