Luciano Pavarotti
Luciano Pavarotti

Un ballo in maschera és una òpera dividida en tres actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià d’Antonio Somma; basat en el text d’Eugène Scribe per a l’òpera de Daniel Auber titulada Gustau III, o el ball de màscares (1833), basada en part en uns fets ocorreguts a Estocolm l’any 1792. L’òpera es va estrenar al teatre Apollo de Roma el 17 de febrer de 1859. A Catalunya va poder veure’s per primer cop el 31 de gener de 1861 al Gran Teatre del Liceu.

Verdi, cansat de les seves òperes tenebroses del passat, de les que Simon Boccanegra (1857) i Aroldo (1857 – i que vam conèixer la setmana passada) no van aconseguir l’èxit esperat, volia escriure ara una òpera que fos lluminosa, luxosa, en la que es reflectís el gran món de les més vistoses corts europees, amb les seves festes, les seves llums i els seus balls. Per aconseguir-ho, Verdi va decidir adaptar –a la seva manera– el text de Scribe, escrit, una primera part, durant la dècada de 1830 per Auber i que traduït a l’italià havia servit de base per a l’òpera Il reggente de Mercadante (1843).

Però per no tenir problemes amb la censura, ja que l’òpera tractava, en definitiva, de l’assassinat d’un monarca, en unes dates, aleshores, encara recents (1792); Verdi i Somma van decidir situar l’òpera un segle abans, és a dir el XVII, i a la petita ciutat de Stettin, a Pomerània.

Cert és que no era un moment molt propici per plantejar obres teatrals. Ja que el mes de gener de 1858 l’emperador Napoleó III havia sortit il·lès d’un llançament de bomba Orsini al seu carruatge. I a Nàpols, l’any 1856, va començar l’inici de la decadència de la monarquia Borbònica, quan un soldat armat amb una baioneta havia atacat al rei, encara que sense conseqüències importants.

Per tant, la censura no va trigar en fer acte de presència. En aquest sentit, Verdi va escriure al llibretista que la censura li havia proposat els següents canvis:

1. No es podia parlar de la monarquia.
2. L’esposa s’havia de canviar per una germana.
3. S’havia de canviar l’escena de l’endevina, i situar-la a una època en què la gent encara creia aquestes coses. Per tant, havien de canviar l’època de l’acció.
4. No hi pot haver ball de màscares.
5. L’assassinat ha de ser fora d’escena.
6. S’ha d’ometre l’escena del sorteig dels noms.

Verdi va concloure que així no podia fer-se una òpera, però aquestes eren les condicions en les que es treballava a l’absolutista Nàpols borbònica de 1858. 

Com bé se sap, Verdi va fer l’estrena a Roma, confiant en la major relaxació de la censura vaticana. Va haver de barallar-se molt per aconseguir que el ball es pogués representar, també perquè el protagonista conservés algun grau de sobirania –de fet, va haver de ser replantejat com a governador de Boston–. I, sobretot, va tenir problemes perquè es permetés que es fes el sorteig de l’assassí de Riccardo, i perquè fos Amelia qui n’extragués el nom del recipient.

Un cop acceptats els canvis per les dues parts, Verdi ja no va topar-se amb més obstacles, pel que fa als continguts de l’obra. L’estrena va produir-se enmig d’un gran entusiasme, que es va traduir en un nombre impressionant de pintades pels carrers, on s’hi podia llegir “Viva V.E.R.D.I.” (al·lusives, les sigles de “verdi” a Vittorio Emanuele Re d’Italia). Política, reivindicació i art units en una obra del mestre Verdi.

 

Share →

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.