Giovanni Paisiello
Giovanni Paisiello

Nina, o sia la pazza per amore (Nina, o la boja d’amor) és una òpera definida per l’autor com “commedia in prosa ed in verso per musica”, dividida en dos actes, amb música de Giovanni Paisiello i llibret en italià de Giambattista Lorenzi, tot i que basat en la traducció italiana de Giuseppe Carpani del llibret de Benoît-Joseph Marsollier, de títol homònim. L’estrena va ser el 25 de juny de 1789 al Teatro del Reale Sito di Belvedere, a Caserta (Itàlia).

L’estrena de Nina va ser un autèntic èxit, a més va estar revestit de caràcter d’esdeveniment nacional ja que hi estaven presents les principals autoritats del regne i, fins i tot, la reina Maria Carolina. La primera representació pública va tenir lloc al Teatro dei Fiorentini de Nàpols, a la tardor de 1790. Posteriorment va viatjar a Viena (1790), on Lorenzo da Ponte va revisar-ne el llibret i el compositor Josef Weigl va afegir nous números cantats. L’any 1791 es va presentar a París, amb un arranjament dels recitatius fet per Luigi Cherubini, que també va afegir-ne una ària original.

Aviat Paisiello va produir les seves pròpies versions, en primer lloc dividint l’acció en dos actes, i després substituint el text parlat per recitatius. La versió «definitiva» es va estrenar a Parma l’any 1794.

Es tracta d’una comèdia sentimental, amb números musicals i diàlegs parlats. Amb una perfecta equidistància entre el caràcter de l’opera buffa i del drama musical.

A més, Nina pot considerar-se la precursora de l’òpera semiseriosa, estil que en què adquireix una importància cabdal la descripció dels sentiments. El drama en sí, la suposada mort de Lindoro a mans del seu rival, és deixat de banda i només apareix a l’inici de l’òpera com una narració de Susanna. Així la resta de l’òpera tractarà de les seves conseqüències domèstiques, íntimes, i en particular les situacions més patètiques a què es veu abocada la pobra Nina, a la que la mort del seu estimat l’ha portada a la bogeria. Pot dir-se que aquesta òpera inaugura el recurs que compositors posteriors experimentarien fins a límits impensables en aquell moment, en allò que a dia d’avui coneixem com a “àries de la bogeria”, que especialment Donizetti i Bellini farien referència de la seva creativitat.

 

Share →

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.