Montserrat Caballé
Montserrat Caballé

Com en les dues edicions anteriors, seguim repassant les tres òperes que conformen Il trittico de Pucicni. Després de Il tabarro i Suor Angelica, arriba Gianni Schicchi. Aquesta és l’única òpera còmica de Puccini, i que completa el conegut com a tríptic puccinià que del 27 de novembre al 15 de desembre podrem veure al Gran Teatre del Liceu de manera íntegra amb un repartiment estel·lar.

Com en les dues òperes anteriors, Gianni Schicchi és una òpera en un sol acte amb música de Puccini, i llibret en italià de Giovacchino Forzano, basat en una història referida breument a la Divina comèdia de Dante. Com dèiem, és la tercera i més coneguda òpera de Il trittico que, com la resta, va estrenar-se al MET de Nova York el desembre de 1918, i al Liceu també el desembre, però de 1948.

Aquesta és l’òpera més contrastada de les tres que conformen Il trittico, i ho és evidentment per la temàtica còmica, però també per l’innovador tractament musical del text, ja que combina de manera magistral les innovacions pròpies de Puccini, com el gust melòdic de compositors de la tradició italiana com Rossini. A més, per a crear els personatges, sense cap mena de dubte, van inspirar-se en la Commedia dell’arte. Només cal fixar-se en l’astúcia de Schicchi, que ens fa pensar en l’Arlequí, o com Lauretta i el seu romanç amb Rinuccio, que ens recorda clarament a Colombina.

A més, aquesta òpera breu conté una de les àries més famoses de tot el repertori operístic, la cèlebre: “Oh, mio babbino caro”. Una escena aparentment bella, però que amaga l’amenaça de la filla al pare, ja que, assegura, si no li permet casar-se amb qui ella vol, anirà al Ponte Vecchio, però no per a comprar-se un anell, sinó a llançar-se al riu.

 

Mirella Freni
Mirella Freni

Tal i com vam començar la setmana passada amb Il tabarro, seguim repassant els tres títols que conformen Il trittico. Avui: Suor Angelica, una òpera en un sol acte amb música de Giacomo Puccini i llibret en italià de Giovacchino Forzano, estrenada a Nova York el 14 de desembre de 1918, al costat dels dos altres títols del popular tríptic: Il Tabarro i Gianni Schicchi.

En aquesta òpera en un sol acte hi intervenen només veus femenines i blanques. Les més destacades són Sor Angelica (soprano), la Princesa –tieta de Sor Angelica- (contralt), l’abadessa (mezzosoprano) i la zeladora (mezzosoprano).

El tema d’aquesta òpera el va proposar el, aleshores jove, llibretista Giovacchino Forzano, al mateix Puccini. El compositor es van entusiasmar. L’any 1917 va iniciar la composició d’aquesta duríssima òpera, no en va la connexió entre aquests tres títols que conformen Il trittico és la idea de l’amor i la mort, en tres històries diferents, en moments i llocs diferents.

Això sí, les tres peces exigeixen un muntatge que sàpiga establir un nexe coherent entre elles. Va compondre primer Il Tabarro, basat en el drama L’houppelande de Didier Gold, que es va escoltar a París l’any 1912. Alguns anys després va decidir completar el conjunt, component Suor Angelica i Gianni Schicchi. Aquesta setmana, però, ens fixem en Suor Angelica:

 

Giacomo Puccini
Giacomo Puccini

Il tabarro és una òpera en tan sols un acte amb música de G. Puccini, i llibret en italià de Giuseppe Adami, basat en La houppelande de Didier Gold. Va presentar-se juntament a Suor Angelica i Gianni Schicchi, va ser el 14 de desembre de 1918 a la Metropolitan Opera House de Nova York, en un cicle de tres títols que coneixem com Il trittico. Al Liceu es va estrenar el 21 de desembre de 1948, i ara hi torna del 27 de novembre al 15 de desembre.

Tot i el poc èxit inicial del títol, amb el transcurs del temps, Il tabarro, tot i no ser una de les òperes més populars de Puccini, s’ha guanyat un lloc de respecte entre el catàleg puccinià. La intencionada absència de melodies fàcils i enganxoses es compensa amb una extrema densitat dramàtica i musical.

Des del punt de vista dramàtic, Il tabarro sembla retre un inesperat i tardà homenatge a l’òpera verista.

L’acció es desenvolupa als baixos fons de París, en la ribera del Sena, entre estibadors i dones de mala vida. Dues dècades abans, en el moment de màxima fortuna del melodrama verista, Puccini havia evitat caure en aquesta moda, renunciant a posar música a La lupa de Giovanni Verga.

La més fosca de les òperes de Puccini està amerada de la idea del pas del temps, encarnada metafòricament en l’hora del capvespre, en l’estació de la tardor i, sobretot, en el lent, inexorable pas del riu, entorn del qual es desenvolupa l’acció que ara coneixerem.

 

Renata Tebaldi
Renata Tebaldi

Adriana Lecouvreur és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Francesco Cilea i amb un llibret en italià d’Arturo Colautti, basat en el drama d’Eugène Scribe i Gabriel-Jean-Baptiste-Ernest-Wilfrid Legouvé de títol homònim. L’estrena d’aquesta òpera va ser el 6 de novembre de 1902 al teatre líric de Milà, fa 120 anys. A Catalunya va poder veure’s, per primer cop, al Gran Teatre del Liceu, el 7 de maig de 1903.

Quan el verisme quasi encara no havia començat a caminar, els autors veristes com Cilea, ja van descobrir que una profunda aproximació el més realista possible al món del segle XVIII, seria molt eficaç per a trobar els crus contrastos amb la vida “real”; això li va permetre a Cilea no només escriure una molt bona mostra de verisme, sinó també a intentar combinar, amb molt bona fortuna, alguns dels ideals del belcantisme del passat amb les necessitats expressives del teatre verista dels primers anys del segle XX.

Als seus inicis aquesta òpera no va tenir una acollida suficient com per a crear escola, però cap a l’any 1940 va començar a ressorgir de la mà, sobretot, de les grans intèrprets com Mafalda Favero, Mercè Capsir i, sobretot, Renata Tebaldi, que va imposar aquesta òpera al Metropolitan de Nova York, contra el desig explícit de l’empresari que dirigia el teatre.

 

Franco Corelli

Il trovatore és una òpera dividida en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi, i llibret en italià de Salvatore Cammarano, completat per Emanuele Bardare; tot i que basat en el drama en castellà El trovador (1836) d’Antonio García Gutiérrez. L’estrena va ser al Tetare Apollo de Roma, el 19 de gener de 1853. A Catalunya va representar-se per primer cop el 20 de maig de 1854 al Gran Teatre del Liceu, teatre que l’acull de nou del 27 d’octubre al 8 de novembre, en una producció signada per Àlex Ollé.

Va ser el mateix Verdi qui va tenir la idea de compondre una òpera sobre el tema de García Gutiérrez, encarregant a Salvadore Cammarano la reducció de la història per a adaptar-la a un llibret d’òpera. El poeta napolità va morir sobtadament l’any 1852, poc després de concloure el llibret, i Verdi, que desitjava fer alguns afegits i modificacions, va haver de recórrer a la intervenció d’un col·laborador de Cammarano, Leone Emanuele Bardare. Bardare va haver de treballar sota precises instruccions del compositor. El mateix Verdi, per una altra banda, va intervenir personalment sobre els versos finals de l’òpera, abreujant-los.

L’any 1857 Verdi va revisar la partitura arran de la seva estrena a París, afegint-hi un ballet.

La trama -complexa i novel·lesca- es desenvolupa entre Biscaia i Aragó en el marc de la Guerra civil catalana a les primeries del segle XV.