Montserrat Caballé com a "Lucrezia Borgia"
Montserrat Caballé com a “Lucrezia Borgia”

Lucrezia Borgia és una òpera dividida en un pròleg i dos actes, amb música de Gaetano Donizetti i llibret en italià de Felice Romani, tot i que basat en una tragèdia de Víctor Hugo. Van estrenar-la al teatre alla Scala de Milà el 26 de desembre de 1833. L’estrena catalana va ser al Teatre de la Santa Creu, el 1840.

L’octubre de 1833 Donizetti va presentar amb èxit al Teatro alla Scala de Milà la seva -avui oblidada- òpera Il furioso all’isola di San Domingo. Després d’aquesta estrena el compositor va signar contracte amb aquest teatre milanès per produir immediatament dues noves òperes.

La primera de les properes noves òperes per a Milà seria Lucrezia Borgia, per això Donizetti comptaria amb un llibret que estava ja preparant Felice Romani, un dels més destacats professionals del seu temps en aquest ofici. La font d’aquest llibret era la peça teatral homònima de Victor Hugo, que s’havia estrenat a París a inicis d’aquest mateix any 1833.

Lucrezia Borgia va ser un personatge històric, que va viure entre 1480 i 1519, i que va pertànyer a una de les més influents famílies de la Itàlia del renaixement, en la que hi va haver dos Papes de l’església catòlica i un Sant. Lucrezia va ser famosa per la seva fràgil bellesa, però també pel seu fort caràcter i fosques conductes envoltades de maldat. El seu pare va ser Rodrigo de Borgia, que curiosament va ser cardenal, i fins i tot va arribar a ser Papa, amb el nom d’Alexandre IV. Lucrezia va tenir tres matrimonis -amb Juan Sforza, amb Alfons d’Aragó i Alfonso D’Este- sent aquest últim el que apareix en la peça teatral de Victor Hugo i també a l’òpera que avui ens ocupa.

El llibret de Felice Romani va estar llest a finals de novembre i Donizetti va finalitzar la partitura a temps perquè, amb els deguts assajos, l’òpera s’estrenés a la Scala en la data prevista del 26 de desembre de 1833. Tot i que Lucrezia Borgia es va representar en més d’una trentena d’ocasions després d’aquesta estrena, l’èxit de públic i crítica va ser molt discret, i després retirada.

Set anys més tard, quan Lucrezia Borgia va viatjar a França, el 1840, van venir seriosos problemes per a la seva representació. Victor Hugo, autor del drama que va inspirar l’òpera, va reclamar drets de propietat intel·lectual sobre l’obra, va recórrer als tribunals, va interposar una demanda i la va guanyar. Per aquest motiu i gràcies a les escletxes legals, Lucrezia Borgia va haver de representar-se a partir d’aquell moment amb canvis en el seu argument i en els seus personatges. Per exemple, i per evitar els problemes amb els drets d’autor, a Versalles, el 1842, la van titular Nizza de Granada, i a París, el 1845, es la va titular La renegada.

Problemes amb els drets d’autor a banda, a Itàlia van aparèixer nous problemes, que ja des de l’estrena de 1833 s’intuïen: l’òpera Lucrezia Borgia feia referència a personatges històrics i deixava malament a una influent família de la que havien sortit un sant i dos Papes. Això òbviament no era vist amb bons ulls per la censura vaticana. Així doncs, per deixar complagudes a les autoritats italianes que la censuraven, l’òpera es va representar com Eustorgia da Romano a Florència, com Alfonso, duc de Ferrara a Trieste, com Giovanna I de Nàpols a Ferrara i com Elisa da Fosco a Roma. Finalment Donizetti va vèncer a Victor Hugo i als censuradors i l’òpera va passar a tenir com a definitiu el seu nom original: Lucrezia Borgia.

 

Lucia Popp
Lucia Popp

Die Zauberflöte (La flauta màgica) és un siengspiel dividit en dos actes, amb música de Wolfgang Amadeus Mozart i llibret en alemany d’Emmanuel Schikaneder. L’estrena va ser el 30 de setembre de 1791 al Theater auf der Wieden. Van haver de passar molts anys abans no s’estrenés a Catalunya, ja que no seria fins el 15 de gener de 1925 que no es representaria per primer cop al Gran Teatre del Liceu.

Fins el proper 2 de juliol podem veure-la de nou al Liceu, en aquesta ocasió amb direcció musical de Gustavo Dudamel, escènica de David McVicar i amb Javier Camarena com a Tamino. A més d’un bon grapat de cantants catalans de gran talent.

L’argument de la La flauta màgica ens parla del combat de la llum contra la nit, les il·lusions i els enganys, permetent la instauració d’un ordre nou, que hereta de l’ordre antic i de les llums. El bé triomfa, simbolitzat per l’amor trobat pels personatges (Tamino amb Pamina i Papageno amb Papagena). Per tant, es tracta d’un títol carregat de simbolisme que també beu de referents maçònics com ho són, per exemple, les proves iniciàtiques. I, per això, hi ha tantes possibles lectures com possibles espectadors. El que és cert, és que es tracta d’una obra que agrada a grans i petits, i que descobrir-la en fa dibuixar un somriure als llavis.

 

Edita Gruberová
Edita Gruberová

La straniera és una òpera dividida en dos actes, amb música de Vincenzo Bellin i llibret en italià de Felice Romani, tot i que basat en la novel·la L’estrangera (1825) de Carles-Victor Prévot. L’estrena va ser al Teatro alla Scala de Milà el 14 de febrer de 1829.

L’interès principal de La straniera, quart títol del catàleg de Bellini, i el seu segon triomf a La Scala de Milà després de l’èxit de Il pirata, òpera que posaria en alerta als amants de l’estil del gran rei de l’òpera del moment, Gioachino Rossini. I és que Bellini, a diferència de Rossini, es resisteix a ornamentar el cant de la mateixa manera, i presenta un tipus de cant més reflexiu i intel·lectual, en contrast al color i joia de viure de les partitures de Rossini.

Però com arriba fins aquest estil el jove Bellini? Poc després, després del fracàs de Zaira a Parma, a partir de I Capuleti e i Montecchi començaria a incorporar progressivament aquest nou estil a les seves òperes, i això ho admiraria fins i tot Wagner. Amb tot, és clar, l’estil colorista també apareix en aquesta òpera, i ho seguirà fent en les successives creacions de Bellini, però amb un estil clarament diferenciat al proposat per Rossini i que triomfaria arreu d’Europa. Sent, doncs, Bellini, el primer compositor en proposar un nou estil, i malgrat distanciar-se de Rossini, triomfar.

Malauradament, la mort de Bellini amb només 35 anys ens impedeix valorar com hauria pogut evolucionar aquest imprescindible del món de l’òpera.

 

Joyce DiDonato i Juan Diego Flórez a “La donna del lago”

La donna del lago és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en italià de Leone Andrea Tottola; tot i que basat en el poema de Sir Walter Scott titulat The lady of the Lake (1810). Van estrenar-la al teatre San Carlo de Nàpols, el 24 de setembre de 1819. A Catalunya va estrenar-se al teatre de la Santa Creu de Barcelona, el 17 de maig de 1823.

Encara que extreta del poema de Sir Walter Scott, The lady of the lake, i convertida en òpera exòtica gràcies a la situació dels personatges al voltant d’un solitari llac de les muntanyes d’Escòcia, el cert és que el contingut literari d’aquesta òpera és molt pobre, i es redueix a un esquema similar al que trobem a la també rossiniana Tancredi, i tornem a trobar-nos amb un esquema similar a Maometto II i les seves versions posteriors. És a dir, la protagonista femenina es veu obligada pel seu pare a casar-se amb un guerrer rellevant, en contra dels seus sentiments.

No va ser Rossini l’únic que va interessar-se pel poema de Walter Scott, sobretot pel caràcter insòlit de l’ambient escocès: Schubert va dedicar tres lieder a fragments del poema amb el nom de Ellens gesange, la tercera de les quals és el famós “Ave Maria”, que no deixa de ser una invocació religiosa d’Ellen. És a dir, de la protagonista d’aquesta història.

L’obra de Rossini estableix un ajustat llaç d’unió entre el Barroc i el Romanticisme. Va obrir el camí que després transitaria Bellini i Donizetti, abans que aquests encomanessin el testimoni de l’òpera italiana a Verdi. A més, en la seva etapa francesa, Rossini va modernitzar la tragèdia lírica francesa i va establir les bases de la grand-opéra.

El 1819 presenta a Nàpols La donna del lago, tema extret de la ploma de Walter Scott, l’escriptor romàntic per excel·lència, anunciant així la nova estètica que s’apoderarà de la música occidental: el Romanticisme. En aquest sentit, és simptomàtica la cançó amb la que Elena apareix en escena. La melodia “O mattutini albori” és d’essència romàntica, reapareixent com una espècie de leitmotiv abans de temps en successius moments de la partitura. Igualment, les trompes i les arpes evocant la natura escocesa, teló de fons de la història, hi aporten un clima inequívocament romàntic.

 

Una garsa (gazza)

La gazza ladra és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en italià de Giovanni Gherardini, basat en La pie voleuse (1815) de Théodore Badouin i Louis-Charles Caigniez. L’estrena va ser el 31 de maig de 1817 a La Scala de Milà, fa 205 anys. Mentre que a Catalunya hi arribaria l’any 1819 al Teatre de la Santa Creu de Barcelona.

L’any 1816 Rossini esperava d’una manera especial el seu retorn a la Scala de Milà, dos anys després d’obtenir un resultat incert amb Il turco in Italia. Primer es va negar a musicar un llibret que se li va oferir del mateix llibretista, Felice Romani, i va triar el tema de qui després seria una prestigiosa ploma, però teatralment inexperta, el poeta i filòleg Giovanni Gherardini, basat en el drama francès La pie voleuse, que es va inspirar en una història real.

Tot i lamentar la falta d’experiència del poeta assignat, Rossini certament va reconèixer l’excel·lència de la matèria dramàtica, que el va entusiasmar. La trama de La gazza ladra, de fet, està dissenyada de manera molt precisa. Molt més a fons, per tant, va haver d’aplicar-se el compositor. Era la primera vegada que tenia temps per compondre. Tres mesos, per als que treballen amb la velocitat de Rossini, són molts, i aquí no va haver de recórrer a l’autopréstec com en d’altres de les seves òperes. I és que tota la música de La gazza ladra és original, fet que s’explica per la importància del teatre que li va fer l’encàrrec, La Scala de Milà.

És aquesta una òpera que va entusiasmar al seu propi compositor, i al públic en general, ja que la mateixa temporada de l’estrena es van fer un total de 29 representacions a Milà, i seguidament va viatjar a Verona, Venècia, Florència i Pesaro. Amb el pas dels anys ha esdevingut un títol poc conegut, malgrat que la seva obertura en mi major és una de les més populars de Rossini, i peça habitual en concerts simfònics.