WA Mozart
WA Mozart

Idomeneo, re di Creta és una òpera seriosa dividida en tres actes, amb música de Wolfgang Amadeus Mozart amb llibret en italià de Gian Battista Varesco, basat en el llibret d’Antoine Danche per a l’òpera francesa Idoménée (1712), d’André Campra. Van estrenar-la a l’òpera de Munich el 29 de gener de 1781.

Idomeneo marca el primer gran pas de Mozart en el camp operístic, i l’èxit que va assolir en la seva estrena va vèncer els últims dubtes del músic per abandonar el seu Salzburg natal i establir-se definitivament a Viena, a la recerca d’un ambient més obert i internacional.

Aquest “dramma per musica” va néixer per encàrrec de l’Elector de Baviera, Carl Theodor, per a la temporada de Carnaval de 1781, i la seva composició va ser extremadament lenta, tant per la severa influència de Leopold Mozart sobre el treball del seu fill, com per les poderoses exigències dramàtiques i vocals imposades pel jove compositor, amb constants revisions del text i de la partitura.

L’obra, un cop estrenada, va caure en l’oblit, fins que va ser recuperada al Festival de Glyndebourne a mitjans el segle XX, i actualment és un dels títols mozartians més valorats.

Mozart tenia vint-i-cinc anys quan la va compondre. És la seva tercera òpera seriosa, després de Lucio Silla i Il re pastore. És una òpera llarga. Segueix l’estil d’òpera seriosa italiana, amb la seva alternança tradicional d’àries i recitatius. Però trenca amb els límits interns i externs de l’òpera seriosa formal metastasiana, amb gestos violents i imperatius.

Es nota la influència francesa a l’hora de proporcionar profunditat dramàtica i veracitat escènica. L’orquestració és, també, més rica que en obres anteriors. De fet, hi ha elements d’experimentació, com la continuïtat entre escenes, sense un tall marcat entre elles, la inserció de danses i peces orquestrals, així com els destacats cors, que assumeixen un rol actiu en la trama.

Els personatges no són de cartró pedra, sinó que tenen profunditat dramàtica, en particular Ilia, Idomeneu i Electra. De fet, es considera la millor òpera seriosa de Mozart, fins i tot la millor del seu gènere en el segle XVIII.

E.W. Korngold
E.W. Korngold

Die tote Stadt (La ciutat morta) és una òpera dividida en tres actes, amb música d’Erich Wolfgang Korngold i llibret en alemany de Paul Schott (pseudònim del pare del compositor, Julius Korngold), tot i que basat en la novel·la Bruges-la-Morte (1892), de l’escriptor flamenc Georges Rodenbach. Es va estrenar de manera simultània a Hamburg i Colònia el 4 de desembre de 1920. A Catalunya va estrenar-se el 12 d’abril de 2006 al Gran Teatre del Liceu.

Quan Die tote Stadt va ser estrenada el 4 de desembre de 1920, Korngold tenia només 23 anys, i ja havia estrenat dues òperes curtes en un acte: Der Ring des Polykrates i Violanta. L’èxit d’aquestes dues primeres obres per a l’escena va ser tan gran que Die tote Stadt va ser objecte d’una important discussió entre els teatres alemanys per a aconseguir-ne l’estrena. Finalment va tenir lloc una inusual doble estrena simultània: a l’Stadttheater d’Hamburg, amb direcció d’Egon Pollack; i a l’Stadttheater de Colònia, amb direcció d’Otto Klemperer.

El tema de l’immens dolor per la pèrdua de l’estimada va connectar amb les audiències contemporànies de la dècada del 1920, que tot just acabaven de passar pel trauma de la Primera Guerra Mundial, i això va propiciar sense dubte la popularitat de l’òpera.

Die tote Stadt va ser un dels majors èxits operístics dels anys 1920. L’òpera es representà a Viena, Karlsruhe, Nova York, Frankfurt i Dresden l’any 1921, i a Praga, Zuric i Munic el 1922. Interpretada a Berlín el 1924 i el 1932, l’ascens al poder de Hitler acabà amb la trajectòria europea de Korngold a causa del seu origen jueu, i després de la Segona Guerra Mundial va caure completament en l’oblit. Die tote Stadt va desaparèixer del mapa fins a les reposicions de la Volksoper de Viena del 1967 i de la New York City Opera del 1975.

Juan Diego Flórez (Decca)
Juan Diego Flórez (Decca)

Alahor in Granata és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gaetano Donizetti, i un llibret en italià d’Andrea Monteleone. L’estrena del títol va ser al teatre Carolino de Palerm, el 7 de gener de 1826 (fa 199 anys). On sí s’ha pogut veure i escoltar ha estat al teatre de La Maestranza de Sevilla, l’octubre de 1998. De fet, gràcies a una gravació en directe d’aquestes representacions a Sevilla, dirigides pel mestre Josep Pons, podem escoltar l’òpera.

Per emmarcar correctament Alahor in Granata, cal tenir present que en la producció artística, literària i lírica dels grans creadors romàntics, la inspiració hispànica va ser una seducció irresistible. Espanya, pel seu exotisme, per la imatge folklòrica que projectava a l’exterior i, sobretot, pel seu ric passat històric (sobretot al llarg de l’Edat Mitjana i el seu Segle d’Or), va ser objecte de font inesgotable d’inspiració d’autors italians, francesos, britànics i alemanys.

Per la seva condició d’últim reducte musulmà en territori europeu (Espanya era, en certa manera, Orient a Occident). Així doncs, Espanya va ser la ubicació perfecta per a moltes històries de diversos autors romàntics. Donizetti, és clar, no va ser una excepció, de fet onze de les seves òperes es desenvolupen en territori espanyol. I la protagonista d’aquesta setmana, segurament, és una de les més desconegudes.

Maria Callas, com a Violetta
Maria Callas, com a Violetta

La traviata és una òpera dividida en tres actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià de Francesco Maria Piave, tot i que basat en la novel·la de l’any 1848, i posteriorment obra teatral, La Dame aux Camélias d’Alexandre Dumas fill. L’òpera van estrenar-la al Teatre La Feince, de Venècia, el 6 de març de 1853. A Catalunya l’estrena va ser el 25 d’octubre de 1855, al Gran Teatre del Liceu, teatre que l’acull de nou fins el dia 2 de febrer.

Tal i com hem comentat, La traviata està basada en un text d’Alexandre Dumas (fill), i si Verdi i el seu llibretista Piave, van escollir un canvi de títol i de nom dels personatges, no va ser per res més que per a evadir els drets d’autor que, és clar, recauen en Dumas; aleshores, amb tan sols aquests canvis s’entenia que l’obra ja era una altra.

Marguerite Gautier (la protagonista de La dama de les camèlies) va passar a anomenar-se Violetta Valéry; Armand Duval és a l’òpera Alfredo Germont. De fet, en l’obra original narra una història que va viure en primera persona i, per això, el personatge té les mateixes sigles que l’autor.

Amb tot, ben pocs s’han aturat en veure a La traviata el reflex d’unes costums socials de mitjans del segle XIX, que han anat desapareixent progressivament amb la pèrdua de pes específic de la burgesia en el teixit social europeu, posterior a la Primera Guerra Mundial, confirmada en la postguerra de la Segona Guerra Mundial. En una societat, ja molt similar a la nostra, però en la què encara es diferenciava a un home d’un cavaller, i en la que el cavaller defugia, ocasionalment, de les restriccions religioses que vivia amb la seva dona oficial (amb una funció més decorativa que amorosa o sexual), sense que això es veiés com una pràctica reprobable. Això si, sense ser oficialment reconegut; així era la moral burgesa de l’època.

La traviata és una de les tres òperes que formen part de la Trilogia popular de Giuseppe Verdi, juntament a Rigoletto i Il trovatore.

Edita Gruberová
Edita Gruberová

Die Fledermaus (El ratpenat) és una opereta dividida en tres actes amb música de Johann Strauss (fill), i llibret en alemany de Carl Haffner i Ludovic Halévy, tot i que basat en una comèdia alemanya de Roderich Benedix. L’opereta de Strauss es va estrenar al Theater an der Wien de Viena, el 5 d’abril de 1874. L’estrena catalana va ser al Liceu, concretament el 2 de febrer de 1961.

L’argument de l’opereta, tot i ser molt fluix a nivell narratiu, no deixa de tenir avantatge per a servir de base per a escenes típiques d’opereta en tres ambients diferents: la casa de Falkenstein, la festa d’Orlofsky i la presó.

Es tracta d’una obra convencional, però en mans d’un bon director d’escena i amb uns cantants que sàpiguen moure’s i actuar, pot resultar una festa esplèndida. Especialment tenint en compte el festival vocal que es pot generar al final del segon acte, quan es dóna pas a les actuacions anunciades durant l’argument.