L’assedio di Calais (G. Donizetti)

By On · Add Comment
Elīna Garanča
Elīna Garanča

L’assedio di Calais és una òpera dividida en tres actes, amb música de Gaetano Donizetti i llibret en italià de Salvatore Cammarano, tot i que basat en l’obra de Luigi Marchionni i en el ballet de Luigi Henry, obres que alhora estan basades en El setge de Calais de Pierre Laurent Buirette de Belloy de 1765. L’estrena d’aquesta òpera va ser al Teatro San Carlo de Nàpols el 19 de novembre de 1836.

El llibret de Salvatore Cammarano ha estat descrit com un dels seus millors treballs, i hem de tenir en compte que és l’autor del text d’òperes com Lucia di Lammermoor, Roberto Devereux, Luisa Miller o Il trovatore.

Probablement, per a escriure aquest llibret es va basar en les dues obres que derivaven de l’obra francesa Eustache de St Pierre, ou Le siège de Calais d’Hubert (àlies de Philippe-Jacques Laroche), que s’havia representat a París el 1822, i que alhora s’inspirava en una obra de 1765 anomenada Le siège de Calais, de Pierre-Laurent Buirette de Belloy. La base històrica va ser el setge de Calais d’Edward III de 1346, el començament del conflicte que esdevindria la Guerra dels Cent Anys.

L’òpera va ser dedicada a la reina mare italiana, Maria Isabella, que va assistir a l’estrena, realitzada en el dia de la seva onomàstica. Va ser la tretzena òpera estrenada per Gaetano Donizetti al Teatre San Carlo, i la següent després de l’exitosa Lucia di Lammermoor, estrenada l’any anterior. Es van fer setze representacions de L’assedio di Calais la temporada de la seva estrena, i donat que l’òpera complia els requisits per a una ocasió reial, amb el seu final feliç i l’afegit de la seva glorificació del paper de la reina anglesa, Donizetti va rebre les felicitacions del rei. Amb tot, l’òpera va desaparèixer dels escenaris cap al 1840 i no va reaparèixer fins al Festival Donizetti de Bèrgam de 1990.

Cyrano de Bergerac (Franco Alfano)

By On · Add Comment
Franco Alfano
Franco Alfano

Cyrano de Bergerac és una òpera en quatre actes, amb música de Franco Alfano i text de Henri Cain, basat en el drama homònim del francès Edmond Rostand, on es narra la vida de l’escriptor i soldat Cyrano de Bergerac, que va viure entre els anys 1619 i 1655. L’estrena va ser el 22 de gener de l’any 1936 al teatre de l’Òpera de Roma.

Des de la primera funció del Cyrano de Bergerac d’Edmond Rostand, al desembre de 1897, la llegenda de Cyrano s’ha convertit en un tema popular en la literatura i en les arts escèniques. L’obra de Rostand ha estat traduïda a dotzenes de llengües, i ha estat adaptada per comèdia musical a Broadway, un ballet, dues òperes, i diverses pel·lícules.

El paper de Cyrano està escrit per un tenor líric d’ample registre o un tenor líric-spinto, tipus Cavaradossi de Tosca o Álvaro de La forza del destino.

A causa que gran part de l’encant de l’obra es troba en el seu diàleg ocurrent, hi ha molt poques àries en l’òpera. El llibret va precisar contenir grans seccions de recitatius que continuessin l’acció, deixant al compositor amb relativament poques seccions que permetien que els personatges reflexionessin sobre seves emocions.

Alfano exhibeix aquí una opulenta paleta orquestral amb referències a l’impressionisme francès i ressonàncies de l’escriptura de Strauss, dins el marc general de la tradició lírica italiana que, sense ser plenament avantguardista, estableix llaços amb Debussy. Amb tot, el moment més aconseguit de l’obra és l’escena del balcó de l’acte segon, on la música d’Alfano aconsegueix assolir un alt lirisme.

Attila (G. Verdi)

By On · Add Comment
Joan Sutherland
Joan Sutherland

Attila és una òpera dividida en un pròleg i tres actes, amb música de Giuseppe Verdi llibret en italià de Temistocle Solera, alhora basat en el drama Attila, rei dels huns de Zacharias Werner i de l’any 1808. L’estrena de l’òpera va ser al Teatro La Fenice de Venècia el 17 de març de 1846, mentre que l’estrena catalana va ser el 15 de maig de 1847 al Teatre Principal de Barcelona.

La lectura d’una la peça teatral de Zacharias Werner va entusiasmar a Verdi i el va fer decidir, després de la malmesa Alzira, a compondre una nova òpera basada en l’arribada a Itàlia del poderós i temut emperador Attila. L’escriptura del llibret va ser accidentada i en principi va recaure en Francesco Maria Piave, a qui Verdi va recomanar que a més del drama de Werner llegís Alemanya de Madame de Staël, llibre que va presentar la cultura alemanya a la intel·lectualitat europea durant els inicis del Romanticisme.

Andrea Maffei va redactar un esbós de llibret que va ser enviat a Piave, fins que l’escriptura definitiva se li va encomanar a Temistocle Solera, llibretista de Nabucco. Aquest va treballar amb molta lentitud mentre que Verdi deixava Milà per establir-se a Busetto i compondre la seva pròxima òpera amb la major tranquil·litat possible. La tan desitjada pau es va veure interrompuda per l’obligatorietat d’alguns viatges, però això no va ser el pitjor. Per motius personals, Solera va marxar a Espanya sense avís previ i sense acabar el text per Attila; almenys va suggerir que el conclogués Piave. Verdi va fer cas del suggeriment i li va donar al seu col·laborador instruccions precises sobre el tercer acte, que no es corresponien amb les idees originals del poeta desertor. Quan el text definitiu va arribar a mans d’aquest últim, amb l’aclariment que podia introduir els canvis que desitgés, va expressar que havien fet del seu llibret una paròdia. Aquí, la relació tan personal com professional entre Verdi i Solera es va trencar per sempre.

Malgrat la persistència dels seus problemes de salut, Verdi, instal·lat a Venècia cap a finals de 1845, no va deixar de treballar excepte durant el Nadal d’aquell any, quan va ser obligat a guardar total repòs. La seva salut va passar per un estat tan precari i tan crític, que la premsa va difondre la falsa notícia de la seva mort. Finalment va millorar i quan va donar per acabada la partitura d’Attila entre finals de 1845 i començaments de 1846, es va mostrar conforme amb el que s’havia fet.

Al llarg de la història els forts oprimeixen als febles i moltes vegades els rols s’inverteixen. A Attila els terribles romans d’altres temps són els oprimits que han de defensar a la seva pàtria de les ambicions del rei dels huns. Odabella serà qui, a la manera de la Judith bíblica, se sacrificarà per Itàlia i donarà mort a l’invasor com ningú més podia fer-ho.

El tractament de les veus és bàsicament el mateix que trobem al llarg de tota la producció del compositor, i que amb els anys va evolucionar fins a arribar al màxim de les seves possibilitats. El personatge central és un nou pas per a la sèrie de grans papers per a baix iniciada amb el Zaccaria de Nabucco, aquest tipus de rols amb grans exigències dramàtiques i vocals, que sovint porten a l’intèrpret a un registre pràcticament de baríton.

Si des dels temps de Nabucco Verdi aconseguia que els patriotes italians s’identifiquessin amb la seva música, i adoptessin certs moments per expressar els seus anhels de llibertat davant l’invasor austríac, durant el període de l’arribada d’Attila aquest sentiment s’aprofundia encara més.

Medea (L. Cherubini)

By On · Add Comment
Maria Callas com a 'Medea'
Maria Callas com a ‘Medea’

Medea és una òpera dividida en tres actes amb música de Luigi Cherubini i llibret, originàriament en francès, de François-Benoît Hoffman, però inspirat en les tragèdies homònimes d’Eurípides i Sèneca. L’estrena va ser a al teatre Feydeau de París el 13 de març de 1797; es va estrenar en francès i amb diàlegs parlats, forma típica de l’opéra-comique francesa. Posteriorment, Carlo Zangarini traduiria el text a l’italià. L’estrena catalana del títol va ser al Gran Teatre del Liceu, el 30 de desembre de 1976.

L’origen literari d’aquesta òpera l’hem de buscar en les tragèdies d’Eurípides i Sèneca, i a la de Corneille, tantes vegades recollides i manipulades pels compositors del segles XVII i XVIII. La versió que avui ens ocupa, la de Cherubini, resulta ser sòbria i clàssica, com influïda per l’esperit teatral de Gluck.

Originàriament escrita en francès, la traducció a l’italià va anar a càrrec de Carlo Zangarini. Amb tot, la que més circula és una versió adulterada per l’alemany Franz Lachner, atès que al segle XIX va decidir canviar els diàlegs per recitatius acompanyats d’orquestra, a l’estil de Gluck. Tot i que aquesta adaptació ha estat molt criticada, el cert és que és aquesta la que ha prevalgut als teatres d’arreu on s’ha representat. Destacar que l’any 1953 aquesta versió va ser rellegida, i el resultat n’és un híbrid, a mig camí entre els recitats parlats, i els acompanyats per orquestra.

De fet, la versió protagonitzada per Maria Callas l’any 1953 és considerada com la més famosa. Es tracta d’unes interpretacions a Florència, sota la direcció de Vittorio Guiu, i en el seu moment sota la direcció escènica de Margarita Wallmann. La Callas, asseguren els seus biògrafs, va aprendre’s el paper de Medea en tan sols una setmana, i el resultat va ser reconegut enèrgicament pel públic assistent a les representacions.

Callas va interpretar, amb un gran èxit, aquest paper al llarg dels anys cinquanta i principis dels seixanta, cantant-la més de trenta vegades a nou ciutats diferents. Posteriorment, Maria Callas va protagonitzar una pel·lícula centrada en la figura de Medea, sota la direcció de Pier Paolo Pasolini, però sense la música de Cherubini.

Lohengrin (R. Wagner)

By On · Add Comment
Richard Wagner
Richard Wagner

Lohengrin és una òpera dividida en 3 actes, amb música i llibret en alemany de Richard Wagner, tot i que basat en les llegendes medievals germàniques. L’estrena va ser al teatre de la Cort de Weimar, el 28 d’agost de 1850. A Catalunya va poder veure’s per primer cop al Teatre Principal de Barcelona, el 17 de maig de 1882. Ara torna al Liceu, del 17 al 30 de març, en una nova producció signada per Katharina Wagner, besnéta del compositor i actual màxim responsable del festival Wagner de Bayreuth.

La poètica narració de Lohengrin que Wagner va posar en circulació, ja des de l’exili, gràcies a la generosa ajuda de Franz Liszt, què va aconseguir representar-la a Weimar amb una orquestra de tan sols 38 músics, va omplir gradualment Europa d’imatges que van estendre l’imaginari wagnerià, començant pel palau del rei Lluís II de Baviera a Neuschwanstein.

L’obra va representar un moment dolç de la inventiva wagneriana, alhora que la primera culminació del sistema del leitmotiv, el recurs musical que s’utilitza per tal d’ubicar a l’espectador; així cada personatge i tema té un motiu musical adjudicat. Fins aleshores Wagner només havia usat aquest recurs parcialment.

Lohengrin ha estat l’òpera més programada pels teatres, per tal d’allunyar els recels que molts senten per l’òpera wagneriana. Tot i això, aquesta òpera van cantar-la molt de temps en italià, i se solia aplaudir, i fins i tot es repetia, el relat de Lohengrin, el raconto “In fernem land”. 

L’al·lusió a Montsalvat, que s’ha pensat podria ser relatiu a la muntanya de Montserrat, va ser inventada per Wagner; les llegendes antigues parlaven d’un lloc meridional anomenat Munsalveche, que no sembla fàcil d’identificar.