Oberto, Conte di San Bonifacio és una òpera dividida en dos actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià d’Antonio Piazza i Temistocle Solera. L’estrena va ser al Teatro alla Scala de Milà el 17 de novembre de 1839 -fa 185 anys-. L’estrena catalana va ser al Teatre de la Santa Creu, l’any 1842. Tal i com ja hem comentat, aquesta va ser la primera òpera de Giuseppe Verdi.
El jove Verdi va arribar a Milà el maig de 1832, quan tan sols tenia 19 anys, i en no ser admès al Conservatori de la ciutat (que actualment té el seu nom), aleshores es converteix en alumne de Vincenzo Lavigna, que li va presentar, al començament de 1834, a Pietro Massini, que era el director de l’Orquestra Filharmònica de Milà.
En la tardor d’aquest any Verdi torna a Busseto, la seva ciutat natal, però per Nadal està novament a Milà i reprèn el contacte amb Massini. Ja en l’etapa anterior els dos músics havien comentat la possibilitat d’escriure una òpera. De fet, Massini s’havia posat en contacte amb el comte Ottavio Tasca perquè li escrivís un llibret, llibret promès però mai realitzat. Però l’absència d’un text impossibilitava l’escriptura d’una òpera i Massini va presentar Verdi a un escriptor que col·laborava en aquesta època a la Gazzetta Privilegiata di Milano i a la Rivista Europea, es tractava d’Antonio Piazza.
La història d’Oberto està indiscutiblement lligada a la primera composició d’una òpera per part de Verdi. Però si bé Oberto va ser la seva primera òpera en ser representada, en realitat va ser la segona que va compondre. Verdi, en una carta escrita a Massini el 1836 parla d’una certa òpera de nom Rocester, amb text de Piazza. Verdi havia rebut l’encàrrec d’una òpera amb aquest títol, que havia de ser estrenada a Parma. Se suposa que en va concloure la partitura la primavera de 1838, tot i que aquesta no ha transcendit.
Sense poder qualificar-se de triomf, l’òpera Oberto, conte di San Bonifacio va recollir un autèntic èxit de públic i de crítica, i a poc a poc va anar representant-se en molts dels teatres italians.
Pel que fa a la música, podem concloure que Verdi es presenta com a hereu dels grans mestres de l’òpera italiana, seguint el conegut com a “Codi Rossini”, en plantejar grans escenes de lluïment pels cantants, però ja mostra certa distància del conegut com a “bel canto”, allunyant-se de les coloratures gratuïtes, per tant amb una evident influència del Donizetti madur.
A més, aquesta òpera havia d’estar protagonitzada per una de les dives dels moment, Giuseppina Strepponi, soprano que acabaria sent l’esposa de Verdi, i que malgrat impulsar al compositor en la creació de l’òpera, finalment no va cantar-la en la seva estrena.