Oberto (G. Verdi)

By On · Add Comment
Giuseppe Verdi
Giuseppe Verdi

Oberto, Conte di San Bonifacio és una òpera dividida en dos actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià d’Antonio Piazza i Temistocle Solera. L’estrena va ser al Teatro alla Scala de Milà el 17 de novembre de 1839 -fa 185 anys-. L’estrena catalana va ser al Teatre de la Santa Creu, l’any 1842. Tal i com ja hem comentat, aquesta va ser la primera òpera de Giuseppe Verdi.

El jove Verdi va arribar a Milà el maig de 1832, quan tan sols tenia 19 anys, i en no ser admès al Conservatori de la ciutat (que actualment té el seu nom), aleshores es converteix en alumne de Vincenzo Lavigna, que li va presentar, al començament de 1834, a Pietro Massini, que era el director de l’Orquestra Filharmònica de Milà.

En la tardor d’aquest any Verdi torna a Busseto, la seva ciutat natal, però per Nadal està novament a Milà i reprèn el contacte amb Massini. Ja en l’etapa anterior els dos músics havien comentat la possibilitat d’escriure una òpera. De fet, Massini s’havia posat en contacte amb el comte Ottavio Tasca perquè li escrivís un llibret, llibret promès però mai realitzat. Però l’absència d’un text impossibilitava l’escriptura d’una òpera i Massini va presentar Verdi a un escriptor que col·laborava en aquesta època a la Gazzetta Privilegiata di Milano i a la Rivista Europea, es tractava d’Antonio Piazza.

La història d’Oberto està indiscutiblement lligada a la primera composició d’una òpera per part de Verdi. Però si bé Oberto va ser la seva primera òpera en ser representada, en realitat va ser la segona que va compondre. Verdi, en una carta escrita a Massini el 1836 parla d’una certa òpera de nom Rocester, amb text de Piazza. Verdi havia rebut l’encàrrec d’una òpera amb aquest títol, que havia de ser estrenada a Parma. Se suposa que en va concloure la partitura la primavera de 1838, tot i que aquesta no ha transcendit.

Sense poder qualificar-se de triomf, l’òpera Oberto, conte di San Bonifacio va recollir un autèntic èxit de públic i de crítica, i a poc a poc va anar representant-se en molts dels teatres italians.

Pel que fa a la música, podem concloure que Verdi es presenta com a hereu dels grans mestres de l’òpera italiana, seguint el conegut com a “Codi Rossini”, en plantejar grans escenes de lluïment pels cantants, però ja mostra certa distància del conegut com a “bel canto”, allunyant-se de les coloratures gratuïtes, per tant amb una evident influència del Donizetti madur.

A més, aquesta òpera havia d’estar protagonitzada per una de les dives dels moment, Giuseppina Strepponi, soprano que acabaria sent l’esposa de Verdi, i que malgrat impulsar al compositor en la creació de l’òpera, finalment no va cantar-la en la seva estrena.

Martha (F. von Flotow)

By On · Add Comment
Alfredo Kraus
Alfredo Kraus

Martha és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Friedrich von Flotow, amb llibret en alemany de Friedrich Wilhelm Riese, tot i que inspirat en el ballet-pantomima de Vernoy de Saint-Georges, titulat Lady Henrietta. L’estrena va ser al Kärntnertor Theater de Viena, el 25 de novembre de 1847. L’estrena catalana va ser al Teatre Principal de Barcelona el 9 de febrer de 1860.

Per estrany que pugui semblar, no tots els compositors alemanys coetanis a Wagner van seguir el seu estil musical, és el cas de Flotow, que presenta una música molt més lleugera i festiva, tot seguint la tradició mozartiana. De fet, Martha és una mescla de bon gust francès, però cantada en alemany, i amb la incorporació d’alguns elements de tradició folklòrica.

Durant la seva estança a París, Flotow va escriure part d’un ballet amb un argument similar a l’òpera que avui ens ocupa, i l’èxit de la peça va fer que es decidís a compondre una versió operística.

És difícil d’imaginar avui en dia la fama universal de Martha, ja que és un títol poc conegut pel gran públic, però en el seu moment es va representar en centenars de teatres i es van realitzar milers de representacions. A dia d’avui sobretot la coneixem gràcies a la incorporació d’algunes de les seves àries en discs o recitals de cèlebres cantants, tal i com podrem apreciar al llarg del capítol.

La forza del destino (G. Verdi)

By On · Add Comment
Renata Tebaldi
Renata Tebaldi

La forza del destino és una òpera dividida en quatre actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià de Francesco Maria Piave, tot i que basat en el drama espanyol Don Álvaro o La Fuerza del sino, d’Ángel de Saavedra, Duc de Rivas, i una escena de Wallensteins Lager de Friederich Schiller. L’estrena va ser al Teatre Imperial de Sant Petersburg, el 10 de novembre de 1862. Al Liceu ve veure’s per primer cop el 21 de desembre de 1872, teatre que l’acull de nou del 9 al 19 de novembre.

A Verdi li va costar molt estrenar l’òpera a San Petersburg; ja que pels Verdi els viatges i el clima de la ciutat van ser una gran molèstia, tot i que van estar allotjats en luxoses condicions tots els mesos que van passar a la ciutat, gràcies a les cures del tenor Enrico Tamberlick, el tenor que havia de cantar el rol de Don Álvaro, i que ja coneixia la ciutat. L’estrena –prevista per 1861– va ser cancel·lada i Verdi i la seva muller van haver d’acomodar-se per passar a Sant Petersburg unes quantes setmanes més al llarg de la tardor de 1862.

Estrenat el títol, van anar-se’n cap a Espanya, on van presentar l’òpera al Teatro Real de Madrid, amb la presència d’Isabel II, i el ja vell Duc de Rivas. Aleshores van fer un viatge per Andalusia i, finalment, van marxar cap a França amb el ferrocarril.

L’any 1869 Verdi va realitzar una reforma de la partitura, eliminant algunes parts massa llargues i suprimint la mort de Don Álvaro al final, per no acumular un excés de cadàvers en l’escena final de l’òpera. Però el més significatiu va ser l’afegit de la famosa obertura que no constava en la versió original i on hi apareixen els motius musicals, i que inclouen el cèlebre tema del “destí”.

La forza del destino va incorporar-se al repertori habitual de molts teatres. La seva presència va desaparèixer durant els anys 20, però va reaparèixer abans de la segona Guerra Mundial.

Orphée aux enfers (J. Offenbach)

By On · Add Comment
Natalie Dessay
Natalie Dessay

Orphée aux enfers (Orfeu al l’infern) és una òpera còmica dividida en dos actes, amb música de Jacques Offenbach i llibret en francès de Ludovic Halévy, posteriorment revisat per Hector Crémieux. L’estrena de la versió original va ser al Théâtre des Bouffes-Parisiens de París el 21 d’octubre de 1858.

Es diu que és la primera opereta llarga, ja que les anteriors operetes d’Offenbach van ser obres d’un acte a petita escala, ja que la llei a França no permetia certs gèneres d’obres llargues. Orfeu no només era més llarga, sinó també més arriscada musicalment que les peces anteriors d’Offenbach. També va ser la primera vegada que Offenbach va fer servir la mitologia grega com a teló de fons per a una de les seves bufonades.

L’obra fa referència al mite del poeta i músic Orfeu i la seva dona, Eurídice, el mite amorós més antic de la Grècia clàssica. En aquesta versió, Orfeu no és el fill d’Apol·lo, sinó un rústic professor de violí. S’alegra d’haver-se lliurat de la seva dona, Eurídice, quan el déu de l’inframón, Plutó, la rapta. L’Opinió pública ha d’intimidar Orfeu perquè intenti rescatar Eurídice. L’opereta és una paròdia irreverent i sàtira ferotge de Gluck i el seu Orfeu i Eurídice i culmina amb el “Galop infernal”, una escena pujada de to que va sorprendre part de l’audiència en l’estrena.

La conducta reprovable dels déus de l’Olimp a l’òpera va ser àmpliament vista com una sàtira vetllada de la cort i el govern de Napoleó III, emperador dels francesos. Alguns crítics van expressar la seva indignació per la manca de respecte dels llibretistes per la mitologia clàssica i la paròdia del compositor de l’òpera de Gluck; altres van elogiar molt la peça.

La producció original de 1858 es va convertir en un èxit de taquilla i va funcionar fins ben entrat l’any següent, rescatant Offenbach i la seva companyia, Bouffes-Parisiens, de dificultats financeres. La reposició de 1874 va batre rècords de taquilla a la Gaîté, per a aquesta revisió el títol va passar dels 2 als 4 actes, però darrerament és més habitual representar la versió original de 1858 que, de fet, és la que repassarem avui, dirigida per Marc Minkowski i mantenint algunes aportacions de la revisió de 1874.

A l’última dècada del segle XIX els cabarets parisencs com el Moulin Rouge i Folies Bergère van adoptar la música del “Galop infernal” de l’escena culminant de l’òpera per acompanyar el can-can, i des d’aleshores la tonada s’associa popularment amb el ball.

Tannhäuser (R. Wagner)

By On · Add Comment
Richard Wagner
Richard Wagner

Tannhäuser és una òpera dividida en tres actes, amb música de Richard Wagner i llibret en alemany del mateix compositor; tot i que inspirat en diverses llegendes germàniques. Van estrenar-la a l’òpera de la cort de Dresden, el 19 d’octubre de 1845. Tot i que hi ha una nova versió, la més coneguda, que va estrenar-se a París, el 13 de març de 1861. L’estrena a Catalunya va ser l’11 de febrer de 1887, al Gran Teatre del Liceu.

Aquesta és la tercera, i última, òpera que Wagner presentaria a Dresden. El compositor encara no havia renunciat del tot a crear una grand’opéra adaptable a l’òpera de París, i per aquesta raó la peça té una grandesa escènica considerable, amb la famosa marxa del segon acte i l’entrada dels assistents al torneig musical.

Anys més tard, efectivament, Wagner intentaria la conquesta de l’òpera de París amb aquest títol. Després de revisar la partitura i representar-la de nou a Dresden, va anar-se’n cap a París per a visitar a totes les persones amb influència al món operístic, per tal de crear-se un ambient propici per aconseguir un contracte. Va fer tractes amb l’òpera, i ja que Tannhäuser no tenia cinc actes, van demanar-li que, almenys, inclogués un ballet. Wagner no va voler trencar amb el ritme escènic de l’òpera i, per això, va incloure el ballet a l’inici de l’obra, usant-lo com a escena inicial de Venus i Tannhäuser. Però el públic de París, acostumat a arribar tard a la representació, va perdre’s el ballet inicial i a l’inici del segon acte van escridassar el compositor tot reclamant-lo. El resultat va ser una representació desastrosa, amb protestes i crits, dels que van participar, també, els pocs simpatitzants de l’òpera alemanya, cosa que va propiciar la retirada de l’òpera després de la tercera representació.

L’escàndol va provocar que l’òpera de Viena, que havia acceptat, no sense dubtes, posar en escena Tristan und Isolde, retirés aquesta òpera condemnant a Wagner a un nou període d’escassa acceptació de la seva obra.