Javier Camarena
Javier Camarena

La Cenerentola (és a dir, La Ventafocs) és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini, i llibret en italià de Jacopo Ferreti, tot i que basat parcialment en un popular conte de Charles Perraut, i en el llibret que Charles-Guillaume Étienne va escriure pel compositor Niccolò Isouard. Aquest títol es va estrenar a Roma el 25 de gener de 1817, per tant fa 206 anys. A Catalunya va estrenar-se el 25 d’abril de 1818, al teatre de la Santa Creu de Barcelona.

Rossini aprofitava les seves setmanes de llibertat contractual amb Nàpols per marxar cap a Roma, on podia “col·locar” alguna òpera nova de caràcter còmic que, amb la seva gran rapidesa compositiva, tenia llesta en poc més d’un mes. L’any 1816 hi va estrenar Il barbiere di Siviglia, i el 1817 era el torn de La Cenerentola. El problema sempre era el mateix: trobar un llibret que no topés amb la censura romana.

Diuen els biògrafs de Rossini que el dia de Nadal de 1816, algú li va proposar la història de La Cenerentola, però convertida en òpera bufa. Rossini va entusiasmar-se amb la idea, i va reforçar el caràcter còmic inventant-se el personatge de Don Magnifico, el padrastre d’Angelina, enlloc de la tòpica madrastra del conte de Perrault. La raó era ben simple: amb la madrastra, les dues germanes i Angelina (Cenerentola), hi hauria quatre dones en escena; de manera que la diferenciació vocal hauria estat més complicada i, a més, moltes companyies només tenien tres dones en nòmina.

Així doncs, creant el padrastre, en el context de la tradició bufa més consolidada, l’obra adquiria un to més proper a les tradicions còmiques italianes, i així naixia un dels personatges més malèvols mai creats per Rossini, abans de l’Assur de Semiramide.

La Cenerentola va ser quasi tan popular com Il barbiere di Siviglia durant molts anys, però la pèrdua de la tradició belcantista, amb les òperes tardoverdianes, i sobretot amb l’aparició del verisme i el wagnerisme, va fer que poc a poc anessin desapareixent. Durant els anys 20 del segle XX el títol va recuperar-se gràcies a la mezzosoprano Conxita Supervía, i des d’aleshores moltes han estat les que han volgut demostrar les seves habilitats amb la coloratura a través d’aquest exigent rol.

 

Maria Callas
Maria Callas

La Wally és una òpera dividida en quatre actes amb música d’Alfredo Catalani i llibret en italià de Luigi Illica. L’estrena va ser al teatre alla Scala de Milà el 20 de gener de 1892. A Catalunya hi arribaria el 3 de gener de 1911 al Gran Teatre del Liceu.

Seguint la línia iniciada per molts compositors italians de finals del segle XIX, Catalani va fixar-se en una obra de teatre alemanya com a base d’inspiració per a la composició de La Wally. L’acció se situa al Tirol, en el marc del gènere del realisme rural molt de moda en aquell moment.

La peça més coneguda de l’òpera és l’ària “Ebben? Ne andrò lontana” de l’acte primer, que Wally canta quan decideix deixar casa seva per sempre més. Catalani havia compost aquesta ària independentment com a “Chanson Groënlandaise” l’any 1878, però posteriorment la va incorporar a aquesta òpera.

També, i a nivell més anecdòtic, s’hi pot trobar una de les morts operístiques més sorprenents, en la que la protagonista es llança intencionadament a una allau.

 

Juan Diego Flórez com a 'Comte Ory'
Juan Diego Flórez com a ‘Comte Ory’

El proper 13 de gener el gran tenor peruà Juan Diego Flórez celebrarà 50 anys, i per això aquesta setmana ens fixarem en una òpera que ell ha cantat de manera extraordinària i, en certa manera, podríem dir que ha exhumat, Le comte Ory, una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en francès d’Eugène Scribe i Charles-Gaspard Delestre Poirson, tot i que basat en una comèdia en un acte de Pierre-Antoine de la Place. Van estrenar-la a l’òpera de París, el 20 d’agost de 1828. A Catalunya va arribar-hi l’1 de juliol de 1830, al teatre de la Santa Creu de Barcelona, mentre que l’estrena al Liceu va ser el 28 de gener de 1871.

Rossini va compondre Le comte Ory quan se n’adonà que la deliciosa música que havia compost per a l’òpera Il viaggio a Reims va caure en l’oblit, i no semblava que hagués de tornar a ressorgir. A més, l’òpera de París estava esperant una nova òpera de Rossini, que estava obligat -per contracte- a escriure deu òperes noves, de tal manera que el compositor va decidir muntar un espectacle còmic de considerable ingeni argumental per aturar les reclamacions de la direcció del teatre, i estalviar-se la feinada que hauria significat escriure’n una de totalment nova partint de zero.

De fet, el primer acte de “Le Comte Ory” està basat majoritàriament en la partitura de Il viaggio a Reims; el segon acte és molt més original, on hi inclou el meravellós tercet nocturn, delicadament instrumentat à la Mozart.

Així va néixer aquesta òpera que té un aire clarament francès pel que fa a l’argument boudevilesc (més lliure, gràcies a la menor censura que hi havia a França), però que manté una arrel còmica italiana. Tot i així, s’ha dit que el seu origen procedeix d’una llegenda de la regió francesa de “le Picardie”. En mans de Rossini es converteix en un atrevit cant al llibertinatge, sense la censura habitual de l’època. Només un detall enterboleix aquesta llibertat, i és que el comte Ory intenta seduir a Adèle de Formoutiers durant l’absència, per haver marxat a les creuades, del seu teòric germà -segons el llibret-. Quan, si llegim atentament el llibret, queda clar que els desitjos reprimits de la comtessa no són per l’absència del germà, sinó del marit.

Aquesta és la penúltima òpera de Rossini, només n’escriuria una més: Guillaume Tell (1829). Le Comte Ory arrelaria només relativament al repertori del segle XIX i va desaparèixer al XX. Els darrers anys, i gràcies a l’interès despertat pel tenor Juan Diego Flórez per aquest repertori, l’òpera està vivint un renaixement, tot i l’evident complexitat de dur-la a l’escena, en requerir d’un repartiment d’alt voltatge, que avui us podrem garantir.

 

Giacomo Puccini
Giacomo Puccini

Tosca és una òpera dividida en tres actes, amb música de Giacomo Puccini i amb un llibret en italià de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa, tot i que basat en el drama de Victorien Sardou titulat La Tosca de l’any 1887. L’estrena va ser a Roma, al teatre Costanzi; concretament el 14 de gener de l’any 1900, mentre que a Catalunya hi arribaria per primer cop el 30 de març de 1902 al Gran Teatre del Liceu, teatre que l’acull de nou del 4 al 21 de gener.

El drama teatral original de Victorien Sardou va ser estrenat a París l’any 1887, i Puccini el va veure a Milà el mateix any, amb Sarah Bernhardt com a Tosca. Immediatament, Puccini va demanar al seu editor Giulio Ricordi que adquirís els drets a Sardou per tal de poder realitzar una òpera. I així va fer Ricordi, però l’operació es va tancar l’any 1893, però per a ser adjudicats els drets al compositor Alberto Franchetti.

Paral·lelament, Illica en va escriure el llibret, i a l’octubre de 1894 Franchetti, Ricordi, Illica i Giuseppe Verdi van reunir-se amb Sardou per a mostrar-li. Verdi es va mostrar especialment fascinat amb aquesta tragèdia, però va refusar compondre’n la música si Sardou no li proporcionava un altre desenllaç, ja que considerava l’obra massa tràgica.

Passats pocs mesos, Franchetti va admetre finalment que no era capaç de compondre la música per a aquest drama, i aleshores Giulio Ricordi li va demanar a Puccini que se’n fes càrrec. Puccini encara estava ofès, i només la intervenció de Verdi el va poder convèncer, i finalment va acceptar.

Va començar el treball l’any 1896, després d’acabar La bohème. Ricordi va posar a Giuseppe Giacosa a treballar amb Luigi Illica en el llibret, però Giacosa no estava a l’alçada i va tenir diverses disputes amb Sardou. Puccini també va discutir amb Illica, Giacosa i Ricordi.

A l’octubre de 1899, després de tres anys de difícil col·laboració, l’òpera estava enllestida. Atès que el tema de l’òpera era un tema romà, van decidir que l’estrena havia de de ser a la Ciutat Eterna, al Teatro Costanzi.

L’obra havia despertat una notable curiositat, arran de la seva llarga i difícil gestació. A l’estrena van assistir la Reina Margarida, el primer ministre Luigi Pelloux i molts compositors, entre ells Pietro Mascagni, Francesco Cilea, Franchetti i Sgambati.

L’èxit va ser total, tot i que va sorprendre la diferència d’ambient entre Tosca i l’obra precedent del compositor, la crua, però dolça La bohème. De fet, Puccini va assegurar que “amb La bohème volíem aconseguir llàgrimes; amb Tosca volem exacerbar l’esperit justicier de l’ésser humà i fatigar els seus nervis. Fins ara hem estat tendres, ara serem cruels”. No cal afegir res més.

 

Ernesto Palacio
Ernesto Palacio

Torvaldo e Dorliska és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioachino Rossini i llibret en italià de Cesare Sterbini, per bé que basat en La Lodoiska (1796) de Francesco Gonella per al compositor Simon Mayr. L’estrena va ser al Teatro della Valle de Roma, el 26 de desembre de 1815. A Catalunya va poder veure’s per primer cop al Teatre de la Santa Creu de Barcelona l’any 1818.

L’octubre de 1815, Rossini havia debutat amb èxit al Teatro San Carlo de Nàpols amb Elisabetta, regina d’Inghilterra. En aquell moment Rossini ja tenia un acord amb Roma per a compondre-hi una òpera, i per això va contactar amb el llibretista Angelo Anelli. Rossini demanà a Anelli, amb qui havia col·laborat a L’italiana in Algeri, un text per a una òpera còmica. Anelli es va mostrar moderadament interessat i li va oferir un vell llibret, però Rossini el va declinar. Segons sembla, en els aspectes financers tampoc van arribar a cap acord, i així Rossini es va fixar en el jove escriptor romà Cesare Sterbini, tot i que no tenia molta experiència com a llibretista.

La col·laboració, però, sembla que va ser molt positiva, ja que just l’any següent crearien conjuntament Il barbiere di Siviglia; sense cap mena de dubte l’òpera més famosa de Rossini, i una de les més populars del repertori còmic.

Així doncs, tot ens faria pensar en un èxit que, com és obvi, no es va arribar a produir. I és que tot i els bons cantants de l’estrena, l’òpera no va obtenir l’èxit esperat i, encara que no va resultar ser un fracàs, a poc a poc va anar caient en l’oblit, desapareixent del panorama cap a 1839. De fet, l’òpera restaria completament oblidada fins a la plena instauració del “Renaixement rossinià”. El 1976 l’òpera ressuscitaria a Milà de la mà d’Alberto Zedda amb un repartiment que unia noms rossinians de gran prestigi, però malgrat això encara avui dia és una de les òperes més desconegudes del genial Rossini.