Josep Carreras
Josep Carreras

Un giorno di regno, ossia il finto Stanislao (Un dia de regnat, o el fals Estanislau) és una òpera dividida en dos actes, amb música composta per Giuseppe Verdi, i llibret en italià de Felice Romani, tot i que basat en la peça Le faux Stanislas d’Alexandre Vincent Pineux-Duval. L’estrena va ser al Teatre alla Scala de Milà el 5 de setembre de 1840.

L’estrena va ser sota la precisa direcció del mateix compositor. I, malgrat això, va ser un complet fracàs. L’òpera va ser retirada del cartell la mateixa nit de l’estrena, amb la cancel·lació de les funcions que estaven programades.

Verdi, des del fossat, va percebre directament les reaccions del públic. Va reconèixer que el fracàs havia estat degut parcialment a la seva situació personal, ja que recentment havien mort els seus dos fills, i això no era un bon context per posar música a una òpera còmica. Però també cal buscar la causa del fracàs en els cantants, poc adequats pels papers que se’ls havien assignat.

Tant li va afectar aquest fracàs, que Verdi no compondria una altra comèdia fins a les acaballes de la seva carrera. De fet, fins al darrer títol del seu catàleg, Falstaff que, per cert, va obtenir un èxit esplendorós tot i ser una òpera còmica.

L’argument està inspirat en fets històrics. L’any 1709, el rei de Polònia Estanislau Leszczynski va perdre el tron en la batalla de Poltava contra els saxons, i va exiliar-se a França. Quan va morir Frederic August I de Saxònia l’any 1733, va tornar a Polònia, disfressat de cotxer per enfrontar-se per sorpresa als seus enemics. Mentrestant, un oficial francès anomenat Beaufleur es va fer passar per ell a França. La jugada d’Estanislau va tenir èxit, i així va poder recuperar el tron.

G. Rossini
G. Rossini

Ciro in Babilonia és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini i llibret en italià de Francesco Aventi, tot i que basat en el Llibre de Daniel de la Bíblia. L’estrena va ser el Teatro Comunale de Ferrara el 14 de març de 1812.

Durant la Quaresma era costum als teatres d’òpera italians o bé tancar o bé posar en escena obres sobre temes bíblics. Ciro in Babilonia és una de les dues òperes que Rossini va compondre per la Quaresma (juntament amb Mosè in Egitto) i es basa en la història bíblica de la caiguda del rei babiloni Baltasar pel governant persa Cir II el Gran.

Cal tenir present que aquesta és la cinquena òpera de Rossini, per tant una obra de joventut. Rossini normalment tendia a passar per alt els seus èxits o fracassos a la seva mare, però en aquesta ocasió, el 18 de febrer de 1812, va escriure des de Ferrara a la seva mare: «el meu oratori està anant bé i tot el que he escrit ha estat ben rebut pels cantants». La seva intuïció no el va enganyar i el 14 de març, deu dies després de l’estrena, va escriure de nou a casa des de Venècia, on havia anat per al seu següent compromís: «has de saber que el resultat del meu oratori va ser excel·lent». Perquè l’òpera pogués ser estrenada, havia de ser considerada un oratori. De fet, Rossini l’anomena “dramma con cori per musica”.

A l’hora de compondre Ciro la concepció del conjunt de tota la peça, que és tan important per a una estructura musical equilibrada, i la possibilitat de posar a prova el seu treball assajant a l’escenari li va ser negada. Amb dues farses de Venècia, La cambiale di matrimonio (1810) i L’inganno felice (1811), i l’òpera de dos actes L’equivoco stravagante (Bolonya, 1811), Rossini havia debutat amb èxit en l’àmbit de l’òpera còmica i semicòmica. La fama del compositor depenia substancialment, però, en com afrontava el terreny de l’òpera seriosa i, per tant, era una gran oportunitat per Rossini l’encàrrec de Ferrara la comissió d’escriure l’òpera per a la Quaresma de 1812 i, per tant, obligatòriament de temàtica bíblica.

Joyce DiDonato
Joyce DiDonato

Rodelinda és una òpera dividida en tres actes, amb música de Georg Friedrich Händel i llibret en italià de Nicola Francesco Haym, tot i que basat en el llibret d’Antonio Salvi i en l’obra Pertharite, rei dels llombards de Pierre Corneille. L’estrena va ser al King’s Theater de Londres el 13 de febrer de 1725, i va arribar al Gran Teatre del Liceu per primer cop el 2 de març del 2019.

Rodelinda és una de les tres obres mestres de Händel del període comprès entre els anys 1720 i 1740, al costat de Giulio Cesare i Tamerlano, però té algunes particularitats, com el fet que quan la va compondre coneixia perfectament qui cantaria cada rol, i potser això explicaria la presència d’un dels rols més complexes i bells de la seva producció, el de Grimoaldo, destinat a un tenor.

Al llarg dels seus tres actes trobem, una vegada més, l’amalgama entre la seva tècnica de composició apresa al seu país d’origen -Alemanya- i l’assimilació de l’estil italià, en una època en què el bel canto travessava la seva esplendor, però Händel va anar molt més enllà, ja que el seu no era només un estil virtuosístic i ornamental, com ha passat amb tantes òperes de l’època que van caure en l’oblit, sinó que el seu llenguatge compartia la base de grans mestres com Bach, i això li va permetre desenvolupar uns personatges que no només canten bonic, sinó que també expressen amb claredat els seus sentiments.

G. Rossini
G. Rossini

La pietra del paragone és una òpera, o melodramma giocoso, dividida en dos actes, amb música de Gioachino Rossini, i llibret en italià de Luigi Romanelli. L’estrena va ser al teatre alla Scala de Milà, el 26 de setembre de 1812.

L’estiu de 1812 va ser agitat per a Rossini, ja que va emmalaltir amb una febre recurrent durant la composició de La pietra del paragone, el primer encàrrec de Rossini per al teatre alla Scala de Milà. El jove compositor ja s’havia guanyat una reputació a Venècia, on L’inganno felice havia estat un èxit esplèndid al gener al Teatro San Moisè. L’empresari del San Moisè immediatament va encarregar tres farses més a Rossini, incloent-hi La scala di seta, i Rossini també va acceptar una comissió del Teatro La Fenice de Venècia d’una òpera seriosa, Tancredi, que s’estrenarà el 6 de febrer de 1813.

A principis de juliol, Rossini va arribar a Milà des de Venècia per començar a treballar en La pietra. El llibretista, Luigi Romanelli, i Rossini van començar a treballar com sempre prop de la data d’obertura programada del 19 de setembre. El llibret va ser construït a l’antiga, amb recursos còmics totalment gastats i amb una estructura feixuga. Seguint la tradició del segle anterior, era una òpera en què tots els personatges tenien una importància similar, amb un nombre semblant d’àries, fet que obligava al compositor a interrompre constantment la trama amb l’ària de cada personatge. L’argument també tenia totes les característiques típiques de les òperes bufes antigues: múltiples confusions amoroses, o la disfressa d’un dels personatges com a turc per fer por als altres i castigar-los. De fet, a La pietra, aquest moment del fals turc, que no era altre que l’amo de la casa, es va fer molt famós.

Malgrat els problemes derivats del procés de creació, va ser un èxit immediat, que es va reflectir en 53 funcions durant la seva primera temporada, i fins i tot en l’última actuació set números van haver de repetir-se, a petició del públic.

El virrei de Napoleó a Milà, Eugène de Beauharnais, va quedar tan impressionat per l’òpera que va escriure al ministre de l’interior, “has d’aconseguir amablement que el mestre Gioachino Rossini sigui eximit del servei militar. Jo no m’atreveixo a exposar al foc enemic una vida tan preciosa, els meus contemporanis mai em perdonarien. Podem estar perdent un soldat mediocre, però salvem un geni de la nació”.

La trama es desenvolupa a la casa de camp del comte Asdrubale qui, per aconseguir casar-se amb una dona que l’estimi de debò, sotmet a proves a les tres aspirants disfressant-se de mercader turc i presentant-se com un creditor autoritzat a embargar tots els seus béns, cosa que aconsegueix allunyar els hostes frívols i paràsits, i comprovar la veritable amistat de Giocondo i Clarice. Per mitjà d’una altra disfressa, aquesta última aconsegueix assegurar l’amor del comte i arribar així al final feliç.

Natalie Dessay
Natalie Dessay

Hamlet és una òpera dividida en cinc actes, amb música d’Ambroise Thomas, i llibret en francès de Michael Carré i Jules Barbier, basat en una adaptació d’Alexandre Dumas i Paul Meurice del Hamlet de William Shakespeare. L’estrena va ser a l’òpera de París el 9 de març de 1868, mentre que l’estrena catalana va ser el 9 d’abril de 1882 al Teatre Principal de Barcelona.

Ambroise Thomas a través d’aquest Hamlet crea un context musical d’impecable factura, amb la utilització de les fustes de l’orquestra i la corda amb instruments insòlits en aquell moment, com ho és el saxòfon baríton, sent la primera vegada que apareix aquest instrument en una òpera.

Considerat un acadèmic de la música, Thomas va treballar més per tenir un bon resultat orquestral que un bon treball argumental, però les bones arts del compositor ens presenten una òpera que cal conèixer. De fet, si bé és cert que a dia d’avui les òperes de Thomas són molt poc conegudes, abans de la seva mort era un compositor de gran popularitat i, amb el temps, s’ha anat recuperant.

A diferència de l’obra de teatre, en aquesta versió operística la mítica escena del “To be, or not to be” queda relegada a una discreta interpretació, en canvi l’escena de la bogeria d’Ofèlia pren un protagonisme justificat per una interpretació de vertigen.