Lady Macbeth de Mtsensk op. 29, és una òpera en quatre actes amb música de Dmitri Xostakóvitx i llibret en rus d’Aleksandr Preis, basat en una narració de Nikolai Leskov. S’estrenà al teatre del Palau Mikhàilovski de Sant Petersburg el 22 de gener de 1934. A Catalunya hi va arribar per primer cop el 28 de desembre de 1965 en una versió revisada, amb la seva forma original va poder veure’s per primer cop el 13 de maig de 2002, en els dos casos al Gran Teatre del Liceu. Ara hi torna, en una nova producció d’Àlex Ollé i que servirà com a inici de la temporada 2024/25.

Amb llibret del mateix compositor i d’Aleksandr Preis, i basada en una novel·la de Nicolai Leskov, narra en quatre actes el drama de Katerina Izmàilova, una dona que viu insatisfeta amb el seu marit, Sinovi, un home sense caràcter, i el seu sogre, Borís, un personatge despòtic. Katerina s’enamora d’un treballador al servei de la família del seu marit, Serguei, que utilitza la dona per satisfer els seus desitjos de prosperar. La protagonista no dubtarà en assassinar el seu sogre i el seu marit per obtenir la llibertat i l’amor de Serguei, que al final la traeix.

Xostakóvitx només tenia 26 anys quan va decidir posar música a un argument arriscat i poc habitual. És a dir, uns personatges mesquins i sense escrúpols en un fosc lloc de la Rússia més profunda, on tot és fastig i sexualitat reprimida. El resultat és una obra que reivindica la llibertat sexual mentre les instàncies oficials tractaven el sexe com una cosa exclusivament orientada a la fecunditat. L’estat soviètic feia tot el possible per posar els impulsos sexuals al servei del creixement de la nació. L’òpera de Xostakóvitx també és una denúncia contra la situació humiliant de la dona a Rússia. No és d’estranyar, doncs, la persecució que va rebre de Stalin.

La versió original de Lady Macbeth de Mtsensk es va estrenar el 1934 al teatre Mali de Leningrad i va obtenir un gran èxit i es va representar més de cent vegades, fins que el 28 de gener del 1936 en el diari Pravda va aparèixer un article, titulat “Caos enlloc de música”, que s’atribueix a Stalin. En l’article es desacreditava l’obra per raons estètiques i morals, ja que no s’ajustava als imperatius del realisme socialista soviètic.

Després d’aquesta sentència del diari oficial del règim, i després de saber que a Stalin no li havia agradat gens la seva obra, Xostakóvitx va passar a ser un músic «sospitós» que va haver de renunciar públicament a fer música «decadent» i contrària als ideals del règim, va rebre l’anatema d’«enemic del poble» per la burocràcia cultural estalinista arribant a témer per la seva vida i va haver de recórrer a un llenguatge amb diferents capes textuals per poder seguir fent la música que li interessava, i al mateix temps acontentar el règim.

Finalment va ser absolt, però les seves obres ja havien estat eliminades de tots els teatres d’òpera i sales de concert. De fet, fins a la mort de Stalin el 1953, les seves obres van patir sempre les dures crítiques dels mitjans del règim.