Montserrat Caballé
Montserrat Caballé

Elisabetta, regina d’Inghilterra és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioachino Rossini, i llibret en italià de Giovanni Schmidt, tot i que basat en Il paggio di Leicester de Carlo Federici, que alhora està basat en The recess or a tale of other times de Sophie Lee. L’estrena va ser al teatre San Carlo de Nàpols, el 4 d’octubre de 1815. De fet, aquesta va ser la primera col·laboració de Rossini amb aquest teatre italià, una relació professional que donaria molt bons resultats, ja que després d’aquesta primera producció en vindrien 17 més. L’estrena catalana va ser el 27 d’agost de 1817 al teatre de la Sta Creu de Barcelona.

Després dels amargs dies de l’ocupació napoleònica, la ciutat de Nàpols tornava a la “normalitat” borbònica, i per això la cort de Ferran de Nàpols volia que la ciutat recuperés el seu estatus de capital. Per això també s’havia de reiniciar la tradició operística oficial del teatre San Carlo, i l’empresari del teatre, Domenico Barbaja, sabia que tenia un espectacle prou digne per una circumstància tan solemne. En aquell moment, i malgrat la seva joventut, Rossini ja era el més famós compositor d’Itàlia, però a Nàpols no havien vist encara totes les seves possibilitats.

L’empresari, per assegurar-se l’èxit de la presentació de Rossini, li va concedir una obra principesca, però sobretot a la prima donna de la companyia, alhora que la seva amant, la diva espanyola Isabella Colbran, una mezzosoprano que despertava passions allà on cantava. De fet, a partir d’aquesta producció d’Elisabetta, la Colbran esdevindria la reina absoluta de les produccions de Rossini.

Aquesta va ser una òpera molt valorada durant dècades, tot i que després va passar a l’oblit. Cap als anys 1950 va tornar a representar-se tímidament, no va ser fins que la soprano Montserrat Caballé va fer-se seu el títol, adaptant-lo a les seves impressionants possibilitats, que l’obra va causar furor universal. De fet, si avui dia és encara un títol reconegut, és gràcies a l’impuls que va donar-li la soprano catalana, a qui en el capítol d’aquesta escoltarem, és clar.

Dmitri Xostakóvitx
Dmitri Xostakóvitx

Lady Macbeth de Mtsensk op. 29, és una òpera en quatre actes amb música de Dmitri Xostakóvitx i llibret en rus d’Aleksandr Preis, basat en una narració de Nikolai Leskov. S’estrenà al teatre del Palau Mikhàilovski de Sant Petersburg el 22 de gener de 1934. A Catalunya hi va arribar per primer cop el 28 de desembre de 1965 en una versió revisada, amb la seva forma original va poder veure’s per primer cop el 13 de maig de 2002, en els dos casos al Gran Teatre del Liceu. Ara hi torna, en una nova producció d’Àlex Ollé i que servirà com a inici de la temporada 2024/25.

Amb llibret del mateix compositor i d’Aleksandr Preis, i basada en una novel·la de Nicolai Leskov, narra en quatre actes el drama de Katerina Izmàilova, una dona que viu insatisfeta amb el seu marit, Sinovi, un home sense caràcter, i el seu sogre, Borís, un personatge despòtic. Katerina s’enamora d’un treballador al servei de la família del seu marit, Serguei, que utilitza la dona per satisfer els seus desitjos de prosperar. La protagonista no dubtarà en assassinar el seu sogre i el seu marit per obtenir la llibertat i l’amor de Serguei, que al final la traeix.

Xostakóvitx només tenia 26 anys quan va decidir posar música a un argument arriscat i poc habitual. És a dir, uns personatges mesquins i sense escrúpols en un fosc lloc de la Rússia més profunda, on tot és fastig i sexualitat reprimida. El resultat és una obra que reivindica la llibertat sexual mentre les instàncies oficials tractaven el sexe com una cosa exclusivament orientada a la fecunditat. L’estat soviètic feia tot el possible per posar els impulsos sexuals al servei del creixement de la nació. L’òpera de Xostakóvitx també és una denúncia contra la situació humiliant de la dona a Rússia. No és d’estranyar, doncs, la persecució que va rebre de Stalin.

La versió original de Lady Macbeth de Mtsensk es va estrenar el 1934 al teatre Mali de Leningrad i va obtenir un gran èxit i es va representar més de cent vegades, fins que el 28 de gener del 1936 en el diari Pravda va aparèixer un article, titulat “Caos enlloc de música”, que s’atribueix a Stalin. En l’article es desacreditava l’obra per raons estètiques i morals, ja que no s’ajustava als imperatius del realisme socialista soviètic.

Després d’aquesta sentència del diari oficial del règim, i després de saber que a Stalin no li havia agradat gens la seva obra, Xostakóvitx va passar a ser un músic «sospitós» que va haver de renunciar públicament a fer música «decadent» i contrària als ideals del règim, va rebre l’anatema d’«enemic del poble» per la burocràcia cultural estalinista arribant a témer per la seva vida i va haver de recórrer a un llenguatge amb diferents capes textuals per poder seguir fent la música que li interessava, i al mateix temps acontentar el règim.

Finalment va ser absolt, però les seves obres ja havien estat eliminades de tots els teatres d’òpera i sales de concert. De fet, fins a la mort de Stalin el 1953, les seves obres van patir sempre les dures crítiques dels mitjans del règim.

Hector Berlioz
Hector Berlioz

Benvenuto Cellini és una òpera còmica dividida en dos actes amb música d’Hector Berlioz i llibret en francès de Léon de Wailly i Auguste Barbier, tot i que basat en l’obra Vita de Benvenuto Cellini. L’estrena va ser a l’òpera de París el 10 d’octubre de 1838. Al Liceu es van fer tres úniques representacions al mes de gener de 1977, i sis l’any 2015. Per tant, és un títol poc conegut a casa nostra.

Els orígens literaris de l’òpera els hem de situar en les memòries de l’orfebre i aventurer Benvenuto Cellini, que Berlioz va llegir de tornada del seu viatge a Roma, i que li van causar un gran impacte, sumat a les grans impressions que va tenir de la ciutat eterna.

De fet, una de les coses que més van impressionar a Berlioz van ser les festes del carnaval, motiu pel qual apareixen en l’òpera. Anys més tard de l’estrena de l’òpera, el 1844, Berlioz va compondre una peça titulada Obertura carnaval romà, que s’acostuma a incorporar entre el primer i el segon actes, essent un element més descriptiu que decoratiu.

L’òpera Benvenuto Cellini va rebre dures crítiques del públic francès en la seva estrena, però les posteriors representacions a Weimar l’any 1852, gràcies la intervenció de Liszt, i l’any 1853 a Londres, van permetre que es comencés a donar valor a aquesta partitura. De fet, no va ser fins unes representacions a Londres l’any 1966 que aquest títol no ha començat a circular a nivell internacional.

G. Rossini
G. Rossini

Semiramide és una òpera dividida en dos actes, amb música de Gioacchino Rossini i libret italià de Gaetano Rossi, tot i que basat en la tragèdia de títol homònim de Voltaire (1748). Van estrenar-la al teatre de La Fenice de Venècia, el 3 de febrer de 1823. A Catalunya va representar-se per primer cop al teatre de la Santa Creu de Barcelona, era el 20 d’abril de 1826.

És curiós que el llibretista de Rossini, Gaetano Rossi, anés a buscar a Voltaire com a font de la seva modesta creació, tenint en compte el precedent molt més obvi de la Semiramide de Metastasio. La qual cosa demostra que si bé Rossini i els seus col·laboradors havien abraçat definitivament el conservadorisme musical, no ho van fer pas en l’aspecte teatral.

La història de Voltaire ens parla de l’evolució posterior del personatge de Semiramis, reina de Babilònia, que ha matat al seu espòs, el rei Nino, amb l’ajuda del malvat Assur; però no ens diu per quins motius va veure’s obligada a casar-se amb Nino, cosa que explicaria, o justificaria, el fet que ella l’elimini posteriorment. Tampoc s’explica el complicat procés pel que ella regna disfressada d’home durant diversos anys, ni els dubtosos orígens d’on prové.

En aquesta obra va influir la moda dels finals feliços, de manera que en alguns casos es va eliminar la mort -accidental- de la reina, que queda implícitament perdonada dels seus crims, que en aquesta versió edulcorada de Voltaire queden reduïts a un de sol.

En aquesta òpera, Rossini, va fer brollar el seu gust per les antigues virtuts del belcanto. És una obra d’elaboradíssima ornamentació vocal i moltes coloratures, amb el suport d’una inspiradíssima orquestració.

Josep Carreras
Josep Carreras

Stiffelio és una òpera dividida en tres actes, amb música de Giuseppe Verdi i llibret en italià de Francesco Maria Piave. L’estrena va ser el 16 de novembre de 1850 al Teatro Grande de Trieste. El 30 d’octubre de 1856 va veure’s per primer cop a Catalunya, al Teatre Principal de Barcelona; mentre que l’estrena al Gran Teatre del Liceu seria el 24 de novembre de 1860.

El llibret de l’òpera està basat en la comèdia francesa d’Émile Souvestre i Eugène Bourgeois, Le Pasteur, ou L’Évangile et le Foyer (1848). La temàtica de l’obra tracta un tema incòmode pel públic de l’època: l’adulteri, malgrat tenir un final feliç. De fet, l’estrena de l’òpera va ser un absolut fracàs, i va obligar Verdi a modificar radicalment l’òpera, afegint-hi un quart acte i situant l’acció a l’Edat mitjana. La nova versió, estrenada amb el títol d’Aroldo (1857) -i que vam conèixer fa 15 dies-, no va obtenir un major èxit i actualment la crítica la considera inferior a l’original.

El 20 de desembre de 1985, al Teatro la Fenice de Venècia, va tenir lloc una nova recuperació de l’òpera. Des d’aleshores Stiffelio ha gaudit d’una rehabilitació crítica i reapareix amb certa regularitat als escenaris, encara que no massa sovint. En tot cas, si no la coneixeu, avui teniu l’oportunitat de fer-vos una idea sobre aquesta òpera de Verdi.